Divendres passat –la matinada de dissabte per a nosaltres– s’inauguraven a la capital de l’Estat de Geòrgia, Atlanta, la XXVIena. edició dels Jocs Olímpics Moderns. Feia just cent anys que el Baró de Coubertain havia instaurat a Atenes els Jocs Olímpics de l’època moderna. Feia just quatre anys que la capital de Catalunya, Barcelona, havia tocat el cel i assolit la glòria olímpica, amb una organització i un ambient difícils de superar. No és estrany doncs que coincidint amb l’inici dels Jocs d’Atlanta a tots ens vinguessin a la memòria els de Barcelona i també els records i les vivències d’uns dies grans. D’uns dies irrepetibles i inoblidables. Inoblidables per a nosaltres i per aquells que ens varen visitar i que varen viure la màgia que es respirava arreu de Catalunya. Els Jocs de Barcelona, però, foren els de Barcelona i ara els d’Atlanta ho són d’aquella ciutat nordamericana. I esta­blir comparacions, malgrat la temptació, és massa fàcil.

No cal ésser un fora de sèrie per a saber que entre nosaltres i els ciutadans de l’Estat sureny de Geòrgia hi ha més que notables diferències. De les moltes, les més transcendents, ho són sens dubte el de dues històries i de dues cultures que ben poc tenen en comú. Una ciutat, Atlanta, respon a una concepció de vida genuïna­ment americana i és tracta d’una ciutat poc estructurada i relati­vament jove, formada per al.luvió. L’altra, Barcelona, de tradi­cions i història mil·lenària, és punt d’encontre i de síntesi de les cultures mediterrànies. Només tenint en compte aquests factors no calia ésser futuròleg per a aventurar que els Jocs d’una i altra ciutat, quant a l’organització i quant a l’ambient i el calor humà, serien diferents. I no per aquesta raó ni millors ni pitjors. Només diferents.

L’error majúscul dels organitzadors dels Jocs d’Atlanta ha estat el de presentar els seus Jocs a partir de l’experiència barceloni­na. Prenen com a model els Jocs del 92. No tingueren en compte que no disposaven dels elements fonamentals i bàsics per a garantir l’èxit. Això és: una ciutat estructurada i una ciutadania motiva­da, il.lusionada i apassionada amb el projecte. L’ombra dels Jocs de Barcelona, la seva escenografia i la festa col.lectiva en la qual es va submergir la ciutat durant quinze dies, ha planat damunt el Comitè organitzador dels d’Atlanta com una pesada càrrega. Una cosa és reconèixer l’èxit indubtable de Barcelona i prendre’n les referències que calgui i l’altra és copiar sense tenir en compte que Barcelona i Atlanta són com dues cares d’una moneda. Així no ha d’estranyar que a Atlanta, molts elements externs dels seus Jocs –en la cerimònia inaugural tinguérem ocasió de comprovar-ho d’una manera especial– ajudin a què qualsevol observador imparcial hi pugui descobrir el segell inconfusible de la marca Barcelona Olímpica. I en les còpies el millor són els originals.

Ha estat l’error de concepció el que ha fet que els comentaristes i els mitjans de comunicació establissin comparacions –sempre odioses– entre els Jocs d’Atlanta i els de Barcelona. Massa coses, repetim-ho, recorda a Atlanta, als de fa quatre anys a Barcelona. En aquesta tesitura no queda més remei que donar la raó al comentarista del prestigiós setmanari americà “Time” que, només en acabar els Jocs Olímpics de Barcelona, escrivia que després de l’experiència viscuda era pertinent de proposar al Comitè Olímpic Internacional que “Barcelona fos, després d’Atlanta, la seu permanent dels Jocs”.

En tot hi un abans i un després. En els Jocs Olímpics hi haurà un abans i un després de Barcelona. Com també hi va haver un abans i uns després de Los Angeles i de Munich, malgrat que, en cada cas, per motius ben diferents. Com a catalans ens ha d’omplir de joia que ara, quatre anys després, de bell nou el far de Barcelona es projecti amb força arreu. Això no obstant val la pena també que conservem gelosament els records i les emocions de l’estiu del 92 per a recuperar-les quan calgui i fer front amb renovada il·lusió a nous reptes. Perquè de res no serveix viure només de bells records i de vells èxits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de juliol de 1996