Terrassa i Sabadell, Sabadell i Terrassa estan entestades en esquarterar encara més la comarca del Vallès. En honor a la veritat, però, cal dir també que el major esforç en aquest sentit es fa des de la veïna Terrassa, obsessionada com sembla de desfer-se com sigui de Sabadell. D’acomplir-se els “somnis” metropolitans o comarcals dels uns i dels altres, ens trobarem que, a curt termini, la comarca vallesana sigui, de totes les de Catalunya, la que disposi de més qualificatius geogràfics a afegir als actuals de Vallès Occidental i de Vallès Oriental, obrint les portes, al seu torn, a les reivindicacions del Vallès Central, a cavall entre Sabadell i Granollers.

Certament no anava desencaminat el poeta, el malaguanyat Pere Quart, quan cantava que

“Em ma terra del Vallès, /  tres turons fan una serra, / quatre pins, un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi res!

posant en evidència que al Vallès, de ben poc en fem molt. D’aquí que a aquests versos i ateses los coses, n’hi podríem afegir un altre que reses “sis llogarrets comarca extensa” abans d’acabar reblant que “com el Vallès no hi ha res…!”.

Anècdotes sense interès, recursos demagògics fàcils, reivindicacions polítiques d’escassa volada i batalles de campanar absurdes a banda, no és difícil concloure que, en qualsevol cas, el camí de progrés per al Vallès no passa, precisament, per l’esquarterament d’aquesta nostra comarca que, dit sigui de passada, havia estat de les més dinàmiques del país, amb un paisatge i amb una naturalesa, envejables. També aquí, la ironia del poeta ha estat profètica quan assegurava que “del Vallès no en quedarà res!”. I és que ben mirat, del Vallès en queda ben poca cosa i per no quedar, no queda ni la més mínima personalitat o coherència d’acció comarcal. Però si tot això ja és preocupant atesa la manca de sintonia i de relacions estables entre les dues ciutats capdavanteres de l’actual Vallès Occidental, encara ho és més que aquesta picabaralla absurda entre Terrassa i Sabadell, es puguin perpetuar alguns disbarats de difícil solució. Tot plegat perquè sense un diàleg franc i obert entre les poblacions fortes de la comarca, qualsevol reivindicació enfront la “gran Barcelona” queda minimitzada amb la impossibilitat d’abordar solucions a problemes generals.

És sorprenent, per exemple, que, a les alçades en les quals ens trobem, Sabadell i Terrassa, Terrassa i Sabadell estiguin unides encara, només per una estreta carretera (la nacional 150), incapaç d’engolir el trànsit que ha de suportar al llarg del dia. No s’hi val a dir que hi ha la C-58. Tot plegat perquè la C-58 és una via de comunicació ràpida que mai no ha de suplir les mancances de comunicacions viàries de caràcter local o intermunicipal. Un resultat d’aquesta situació és, sense anar més lluny, la baralla que Terrassa i Sabadell varen mantenir per disposar d’una tercera sortida des de la C-58: una que, pretesament, la connectés amb l’Hospital de Terrassa; l’altra que la connectés amb el nord de Sabadell. Ara, quan ambdues sortides són un fet, s’evidencia el greu error de planificació i els danys medioambiental innecessaris produïts. Tot plegat perquè ambdues sortides es troben separades escassament per un quilòmetre i ambdues desemboquen en la N-150 a una distància, la una de l’altra, de cinc metres escassos. La pregunta és: No hauria estat més útil construir una sola sortida i aprofitar l’ocasió per millorar les comunicacions viàries entre Sabadell i Terrassa, per exemple?

Comptat i debatut. Aquesta política de restar i de no sumar en la qual es troben còmodament instal·lades Terrassa i Sabadell fa que ni l’una ni l’altra mengin ni deixin menjar. En els temps que correm això es fa ben difícil de comprendre, si més no per la pèrdua d’oportunitats que comporta…

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’abril de 2004