Costa de comprendre com és possible que es produeixin determinats desastres ecològics, com és el que ara plana sobre la zona del Parc Natural de Doñana al sud d’Espanya. Costa d’assimilar que, quan es produeix un desastre, ningú no s’afanyi a assumir-ne la responsabilitat i que les primeres hores i els primers dies serveixin per a desgranar un rosari d’acusacions sobre qui en té la culpa i, mentre, no s’actuï amb fermesa per tal d’evitar un desastre encara més gran que l’inicial. Costa de creure que la societat —amb comptades excepcions—  no sigui capaç de revoltar-se contra aquest estat de coses i d’exigir les responsabilitats que calgui i a qui calgui. Costa d’entendre com pot ser que una explotació minera, de deixalles altament contaminants, pugui desenvolupar-se al costat mateix d’àmplies zones agràries i d’una reserva ecològica que, com en el cas de Doñana, és única a Europa tant per les seves característiques com per la seva extensió. No és per malpensar però costa d’acceptar que des de l’administració —de les administracions— no s’exerceixin controls suficients sobre activitats perilloses i, en aquest cas, sobre l’empresa que tenia cura d’explotar les mines origen del desastre ecològic, quan sengles explotacions d’aquesta mateixa companyia, a Suècia i a Xile, ja havien causat danys ecològics importants.

I quan una catàstrofe ja és inevitable, no falten les promeses i els compromisos d’immediata solució i, fins i tot, d’indemnitzacions per als afectats. Però el mal ja està fet i  les indemnitzacions res no resolen més enllà d’uns problemes puntuals. Passats uns mesos ningú ja no es recordarà de la catàstrofe ni dels danys ocasionats. Les conseqüències només les patiran, directament, aquells que viuen i treballen en la zona que ha quedat afectada. Aquest és el fatal destí dels que en un moment o altre, tenen la mala sort de veure’s afectats per qualsevol mena de catàstrofe, sigui d’origen natural o no. No ens falten exemples. A Espanya mateix, però també a França, a Bèlgica, a Rússia o al Brasil… I tot perquè quan es produeix un desastre que no ens és suficientment proper geogràficament parlant, només cal que passin uns dies i ja tot sembla oblidat. Potser per allò que la distància és el principi de l’oblit. No ens adonem, o no ens volem adonar —que encara és molt pitjor—, que ens trobem tots en un mateix vaixell i que res del que afecta al medi ambient, sigui on sigui,  no ens és aliè.

Cantava Joan Manuel Serrat a Pare que “el riu ja no és el riu”,  que “el bosc ja no és el bosc”,  que “el camp ja no és el camp” i que “ens estan matant la terra”. Qui sap, però, si amb la nostra passiva actitud i còmodament instal·lats en la rutina de cada dia i del tant-se-m’en-fotisme, som nosaltres mateixos els que ja hem començat a matar la terra…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 8 de maig de 1999