Plaça d’Espanya de Sabadell. Són les 8 del matí. Un home s’entrebanca i cau a terra. Dels molts vianants que veuen l’escena, només una parella s’apropa ràpidament a l’home caigut. L’aixequen, recullen les pertinences que ha escampat per terra quan queia i les hi retornen. Ella es mira l’accidentat, es treu de la butxaca un paquet de mocadors de paper, en separa un i li lliura per tal que se’l posi damunt la petita ferida que s’ha fet. Quan l’home s’ha recuperat, s’afanya a donar les gràcies a la parella pel seu comportament cívic i solidari. Solament en aquest mateix moment s’adona que la parella que l’ha auxiliat és d’origen magrebí.

L’escena –real com la vida mateixa–, s’esdevenia justament el dia en què feia un any de l’inici dels primers incidents racistes a El Ejido, quins efectes encara es deixen notar d’allò més. El mateix dia en el qual les aigües de l’estret de Gibraltar vomitaven damunt la platja, deu cossos sense vida d’unes persones que, només feia un hores, lluitaven per assolir el nord somniat, ric i poderós. El mateix dia en el qual, com cada dia davant les portes de la Delegació del Govern a Barcelona, es formava una llarga cua de persones amb la inútil esperança de poder-se fer amb uns simples papers que els permetin treure’s del damunt el segell d’il•legals que ara els aclapara.

Però caldrà esperar… i continuar somniant en aquell dia en el qual no hi haurà persones diferents i tots disposarem de les mateixes obligacions i, per damunt de tot, dels mateixos drets.

Publicat a El 9 Nou, el 8 de febrer de 2001