Quelcom està passant quan de la crisi en diuen creixement negatiu; de les retallades, ajustaments econòmics; de pagar dues vegades per un mateix servei, co-pagament; de rescat bancari, operació de finançament extern… I podríem continuar fins l’infinit amb la llista de conceptes clàssics de la ciència econòmica als quals els polítics de torn els han buscat substituts –eufemismes– en un intent desesperat d’amagar la realitat. I quan això passa, el primer que qualsevol ciutadà o ciutadana amb dos dits de front suposa, és que estem transitant enmig d’una situació més complexa i delicada que no pas suposàvem. Ens estem acostumant –o millor encara ens volen acostumar– a què negar el què és evident sigui la norma.

Quedi clar que l’ús d’eufemismes no és, d’entrada, un recurs retòric necessàriament pervers atès que aquesta figura té com a objectiu el preparar a una persona, a un col•lectiu, a un país…, per a fer front a una situació crítica o inesperada. El problema sorgeix quan se’n fa abús i l’eufemisme esdevé un atac a la intel•ligència de les persones al tenir com a objectiu el tergiversar els fets. I el què és pitjor: l’abús dels eufemismes condueix a aquells mateixos que els utilitzen a creure-se’ls com a veritats irrefutables… D’exemples no en manquen. Rodríguez Zapatero negava l’evidència d’una crisi tot dient que havíem entrat en una fase de desacceleració econòmica o de creixement negatiu. Mariano Rajoy, a l’hora de justificar el rescat bancari al qual estem abocats si es vol evitar el rescat integral d’Espanya per Europa, defineix com a finançament exterior els 100 mil milions d’euros que hauran de salvar a les entitats bancàries amb problemes, amb Bankia al capdavant.

Sigui com sigui, les hipotètiques bondats dels eufemismes per apaivagar les conseqüències d’una situació crítica i inesperada s’acaben girant contra qui els ha promogut tant bon punt com no s’aborda la situació de crisi i es parla clar per identificar on tenim el problema. I és que de l’eufemisme a la mentida, hi ha ben poca distància. Fixem-nos sinó amb el significat que de la paraula eufemisme ens dóna el diccionari quan la defineix com la “figura que consisteix a emprar un mot o una expressió suau, inofensiu, en lloc d’un de dur, indelicat, desplaent, etc”. Veiem ara l’explicació que de la paraula mentida fa el mateix diccionari al definir-la com l’“acció de manifestar quelcom que no respon a la veritat” per afegir, després d’un punt i apart, que “hom sol entendre la mentida com a fruit d’una expressa intenció d’amagar la veritat”, i acabar assegurant que “entre els diversos factors, personals o socials, que incideixen en el fet de la mentida cal destacar la capacitat subjectiva d’autoengany per obnubilació passional o patològica”. Com es preguntava aquell “¿hacen falta más comentarios?”.

Al repassar les poques declaracions públiques que el president Rajoy ha fet els darrers mesos, i contraposar-les amb les que està fent aquests darrers dies quan la prima de risc està més disparada que mai i la borsa camina cap el desastre, ens adonarem que la causa fonamental dels problemes que patim radica en el fet que més enllà de les nostres fronteres ningú no creu ni en el govern espanyol ni, de retruc, en el país. Des d’aquest punt de vista, la marca Espanya, i sobretot la marca Rajoy, pateixen un procés accelerat de devaluació que no es deturarà fins que Rajoy deixi d’amagar el què és evident, i comenci a explicar sense ambages ni eufemismes on ens trobem, cap on vol anar i amb qui. Vistes així les coses és evident que no tota la culpa del què ens està passant es atribuïble –com des del govern espanyol se’ns vol fer creure– a actors i a fets externs, es diguin Merkel, Brussel•les, mercats, o eleccions gregues…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de juny de 2012.