França. 21 d’abril. Vespre. Salta l’alarma: l’ultradretà Jean-Marie Le Pen serà qui disputarà a Jacques Chirac la presidència en la segona volta electoral. Le Pen ha fet forat amb el seu discurs feixista i aprofitant-se de l’atomització dels partits democràtics, de dreta i d’esquerra.

França. 22 d’abril. Matí. La impotència s’ha instal•lat entre els demòcrates francesos. Els polítics pronuncien discursos i pretenen explicar el daltabaix. Però ja és tard. Entre tots han fet de Le Pen el gran i desproporcionat protagonista d’un desenllaç que, per previst, ningú no creia s’arribés a produir.

La responsabilitat de la situació no recau damunt dels abstencionistes o dels passotes o dels antisistema. La causa cal buscar-la en la incapacitat dels partits democràtics de trepitjar la realitat del carrer i d’acabar amb els comportaments èticament reprovables d’alguns dels seus membres. En la incapacitat d’escoltar les veus d’aquells sectors de ciutadans especialment dels joves, que en no sentir-se escoltats opten per passar de la política. I la distància entre política i ciutadania creix i qui propugna solucions “salvadores” acaba emportant-se l’aigua al seu molí.

Hora deu ser que ens adonem que sense diàleg, que sense participació, sense implicació dels ciutadans en la cosa pública i sense ètica en la política res no s’avança. Només es contribueix a alimentar la fera; una fera que demà serà un monstre impossible de domar… I d’exemples i de precedents, dissortadament, no en manquen!

Publicat a El 9 Punt, el 25 d’abril de 2002