1.

Ara fa just un any, coincidint més o menys amb la nostra Festa Major, vaig tenir una de les trobades que periòdicament mantenia amb el Toni Farrés. Com sempre que ens vèiem, la conversa va ser animada, en aquesta ocasió asseguts al voltant de la taula de reunions del seu despatx professional al sabadellenc carrer de Lazy. A fora feia mal temps i la pluja començava a caure després de molts mesos de no fer-ho. Era la mateixa pluja que obligaria a suspendre tots els actes de la Festa Major de la Creu Alta d’aquell any.

Un dels temes que en el decurs de la nostra conversa afloraren havia de girar entorn el què havien estat els quatre primers anys d’ajuntaments democràtics, en els quals jo vaig tenir la immensa sort de poder col•laborar amb el Toni Farrés i amb el seu equip de govern que, com a alcalde, liderava i que era format pels regidors del PSUC i els del PSC comandats, en aquest darrer cas, per un altre històric i pes notable de la política sabadellenca, de l’oposició al franquisme i de la transició: el també advocat Manuel Garriga i Miralles. En el rerefons de la conversa, el sentiment que li vaig fer avinent en el sentit que durant aquells primers anys de democràcia municipal, alguns barris i sectors de la ciutat s’havien sentit oblidats i, entre aquests, la Creu Alta. No va trigar el Toni a recordar-me que aquella meva percepció que  li apuntava –i que ja havia sentit en diverses ocasions– no es corresponia gens ni mica amb la seva. I va afegir que li dolia que hi hagués qui així pensés, atès que ell considerava que els dèficits urbanístics i socials d’aquells anys s’acumulaven molt més en els barris perifèrics de la ciutat i que precisament per això calia atorgar-los una atenció preferent si no volíem assistir a l’eclosió de possibles problemes socials i de marginació. “Calia, va afegir, abans de desplegar altres polítiques, ‘cosir’ la ciutat de nord a sud i d’est a oest”.

Res no em feia pensar en aquells moments que manteníem aquesta conversa que, només un any després, el Toni, el primer alcalde democràtic de Sabadell després de la llarga nit del franquisme, ja no seria físicament entre nosaltres. Una greu malaltia que li va ser detectada el juny de l’any passat, se l’havia d’emportar uns pocs mesos després. Però malgrat la seva desaparició, el record de l’alcalde Farrés continuarà ben viu entre els sabadellencs i les sabadellenques, al marge de les opcions polítiques que cadascú tingui o pugui defensar, tal com es va posar de manifest el passat dissabte 29 de març, en el decurs de l’acte de record i d’homenatge que d’ell i dels regidors i regidores que accediren al primer i recuperat govern democràtic de la ciutat es va fer a Fira de Sabadell.

2.

Fa un parell de mesos, en ocasió d’un acte que tenia lloc al Centre Cívic de Can Puigjaner, vaig recórrer aquest barri sabadellenc que, confesso, no havia trepitjat des d’aquelles passejades urbanes dels dimarts a la tarda que fèiem el Toni Farrés, l’alcalde, i jo amb una certa regularitat per tal de veure de prop com evolucionava i canviava la ciutat. No ha d’estranyar, doncs, que arran aquesta meva visita de fa unes setmanes a Can Puigjaner, fossin molts els records que em van venir a la memòria quant al Sabadell d’ara fa trenta anys, quan els barris es trobaven –efectivament– abandonats a la sort dels seus habitants.

Avui, el barri de Can Puigjaner –com la resta de barris sabadellencs— ben poc té a veure amb el què fa trenta anys era. Ben poc o pràcticament res, ni urbanísticament ni socialment parlant. Can Puigjaner és avui el perfecte exemple d’un Sabadell que es va fent palès dia rere dia i que evoluciona també dia rere dia. Un Sabadell multiètnic que conviu sense més problemes que els que es poden donar en qualsevol altre indret i/o col•lectivitat de la ciutat. Can Puigjaner forma part ara d’un Sabadell que és capaç d’organitzar actes i activitats, obrir-los al barri i omplir una sala d’actes d’un Centre Cívic un dissabte a la tarda qualsevol.

3.

El lector o lectora que hagi arribat fins aquí possiblement es preguntarà a què ve tot plegat en aquesta meva regular col•laboració en el nostre Diari de la Creu Alta. M’afanyaré doncs a aclarir que hi té molt a veure. I és que des de la Creu Alta, com ja he escrit abans, consideràvem que havíem estat massa en l’oblit de les autoritats municipals dels primers quatre anys de democràcia municipal. Jo mateix, en aquestes pàgines del Diari de la Creu Alta, havia escrit quelcom en aquest sentit. El pas dels anys, però, ha posat de manifest que si avui la Creu Alta és com és, és gràcies també al llegat que el “farrerisme” ens va deixar, pràcticament sense nosaltres adonar-nos. Alguns exemples: la urbanització de les places d’Escaldes-Engordany i de Pep Ventura; el nou enllumenat públic en tot el barri; la fàbrica de Can Borràs que, malgrat es generés un conflicte d’interessos amb el COU Vidal i Barraquer, va servir primer de fira municipal i, després, el seu solar va acollir la nova escola Creu Alta; el canvi de denominació de l’avinguda del Ejército Español; la mateixa plaça de la Creu Alta que, per cert, ara es vol refer de dalt a baix; el “salvament” de les fàbriques Balsach i Estruch com a instal•lacions públiques d’ús divers; la urbanització de la Riereta i l’obertura de l’Eix Macià (amb tota la polèmica arrel de les sobre les expropiacions que es van pagar). Haurem de reconèixer, en qualsevol cas, que aquell mateix ajuntament primerenc, no se’n va sortir pel què fa al què havia estat el conjunt del Cervantes que, finalment, ha estat edificat, tot i que en una part del solar si que s’ha pogut construir una llar d’infants pública…

Des d’aquesta perspectiva, doncs, la relació Creu Alta – Antoni Farrés va ser important i podem assegurar ara que es trobava en la base mateixa de molts dels canvis a millor que a la Creu Alta s’han anat gestant els darrers anys. Una prova més de l’alçada del personatge (i no només física que també!), de la seva honestedat i de la seva capacitat de treball al servei de la ciutat. De tota la ciutat.

4.

És així com els anys, han anat passant i, sortosament, avui el nostre barri es troba ben equipat i ben atès com a resultat de les polítiques municipals que es venen desplegant arreu de la geografia ciutadana i que han estat possibles pel fet que el conjunt de la ciutat disposa d’unes infraestructures de serveis equiparables i sense massa diferències ostensibles. Possiblement, aquell hipotètic i aparent abandó en el qual es tenia a la Creu Alta i que el Toni Farrés no m’admetia, és el que va permetre que altres sectors-barris de la ciutat poguessin veure millorada la seva qualitat de vida i atenció als seus habitants i que, d’aquesta manera, s’instaurés també una base sòlida damunt la qual construir la ciutat que avui tenim i de la qual gaudim. Una ciutat en la què els sectors marginals i marginats fossin els menys possibles i els problemes socials no es mostressin superiors als que es poden donar en d’altres sectors geogràfics ciutadans. Però mentre això es feia, vistos els resultats, des de l’Ajuntament es treballava també en la perspectiva d’evitar que a la Creu Alta es perdessin oportunitats que després es podrien lamentar.

D’aquesta manera Sabadell continua essent la suma de realitats complexes, no sempre necessàriament coincidents. De fet, Sabadell ha estat de sempre una ciutat d’acolliment de les persones que han pres la decisió d’instal•lar-s’hi o d’aquelles altres que s’han vist obligades a venir-hi a la cerca d’una vida millor. Persones que en la seva major part han tingut i tenen una clara voluntat d’integració i de sentir-se sabadellencs. De fets, els fills i filles d’aquestes persones, són els sabadellencs i les sabadellenques que exhibiran per sempre més el nom de la nostra ciutat com el seu lloc de naixement en els seus documents oficials. I hem d’aconseguir que aquest fet sigui per a ells, com ho és per a nosaltres, un orgull de pertinença a una comunitat. Un orgull com el que per a nosaltres els creualtencs és “ser” de la Creu Alta. Ha de ser a partir d’aquests valors de pertinença que haurem de vertebrar una societat que cada dia voldríem fos més justa, més solidària i més progressista.

5.

I aquesta és l’aportació-reflexió personal que des de les pàgines del nostre entranyable Diari us vull traslladar arran el recent traspàs del Toni Farrés i en ocasió de la nostra Festa Major. Un record emocionat, també, per a ell i per als regidors i regidores que amb nosaltres entraren a l’Ajuntament ara fa justament 30 anys… I molt llarga vida al nostre barri, a les seves entitats i institucions socials i cíviques.

Que passem i tinguem una bona Festa Major.

Publicat al número 22 de Diari de la Creu Alta. Una publicació que té com a característica principal el fet d’aparèixer una sola vegada a l’any i sempre en motiu de la Festa Major del barri.