Les urgències de cada dia –en aquesta ocasió en forma de disquisicions polítiques sense límit arran la proximitat d’unes eleccions europees en les quals, encara que no ho sembli, ens hi juguem molt–, han deixat a banda el ressò que segur que mereixia una recent decisió de la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana de Barcelona. M’estic referint a l’aprovació de l’avant projecte del Pla Territorial de l’àmbit metropolità de Barcelona anunciat pel conseller Joaquim Nadal divendres passat, al quedar enllestit l’acord entre els membres que conformen la Comissió per tal que la Regió Metropolitana disposi d’un nou Pla Territorial de gran abast. Certament el Pla només acaba de començar el que ha de ser un llarg caminar fins a culminar amb la seva aprovació definitiva. En qualsevol cas l’avantprojecte estableix quins seran, a partir de la seva aprovació, els eixos de desenvolupament i de creixement d’un territori complicat on hi residim pràcticament el 70% del total de la població catalana. El precedent més immediat d’aquest Pla cal buscar-lo en el Pla General Metropolità d’ara fa trenta anys que llavors fou aprovat per la Comissió Provincial d’Urbanisme de Barcelona i que va merèixer amplis debats i compareixences per part de molts estaments ciutadans i associatius.

D’una primera visió general del nou Pla Territorial Metropolità es desprèn la voluntat dels seus redactors d’atorgar major protagonisme a l’entorn més immediat de la capital catalana. És a dir dels municipis que es troben en el què podríem  anomenar l’arc metropolità que, des de Mataró va fins a Vilanova i la Geltrú, tot passant per Sabadell, Terrassa i Martorell. Es tracta en tot cas d’un protagonisme que ja s’hauria d’haver atorgat a aquest entorn en l’anterior Pla i, en qualsevol cas, molt abans que s’haguessin esgotats les possibilitats de creixement i de disponibilitat de sòl al Cap i casal de Catalunya. I això perquè si el creixement mateix de Barcelona s’hagués planificat d’una altra manera, de ben segur que les relacions entre la metròpoli, la corona de municipis metropolitans i la de la resta de ciutats i poblacions de les comarques barcelonines hauria estat ben diferent de l’actual i qui sap si amb això s’hauria contribuït a desenvolupar un model de creixement més equilibrat.

Amb l’aprovació de l’avantprojecte del Pla Territorial Metropolità s’obre, en qualsevol cas, el debat que ha d’establir el model de creixement que volem per la Regió Metropolitana i per als propers anys i, d’acord amb aquest model, poder canalitzar correctament les demandes d’habitatge, el foment i la localització de l’activitat econòmica per fer-la més competitiva, sense oblidar la necessària preservació del patrimoni natural i del paisatge i la racionalització en matèria de desplegament de noves infraestructures viàries i ferroviàries. En unes altres paraules, el Pla aposta per unes ciutats més denses i compactes en les quals pràcticament no hi tinguin cabuda el model urbà de creixement que ha dominat en alguns municipis durant els darrers anys: és a dir el model de conjunts residencials en els que les cases adossades en són les protagonistes; un model que, d’altra banda, ha comportat un elevat consum de territori i que ara es comença a mostrar ineficient per les dificultats i els costos de manteniment dels serveis bàsics que des dels respectius ajuntaments s’han de prestar a la comunitat que resideix en aquestes àrees.

L’aposta per la dinamització del transport públic, un altre dels cavalls de batalla que el nou Pla proposa, és una bona notícia per a tothom i especialment per a nosaltres els sabadellencs, atès que preveu l’obertura de noves comunicacions ferroviàries que han de facilitar una millor comunicació de Sabadell amb Barcelona i amb les poblacions de l’arc metropolità a través del transport públic. Només cal esperar ara que el període de treball i de debat entorn el Pla que s’inicia, no sigui un renovat motiu de polèmica. No voldríem que es repetissin els debats sens fi, com els que encara ens afecten en relació a infraestructures viàries cabdals per a Sabadell.

Deia la meva àvia que “gat escaldat de l’aigua calenta fuig”. Segurament és per això que els sabadellencs estem massa escamats ja per aquesta mena de debats que mai no acaben de culminar i que, això no obstant, retarden oportunitats que altres saben aprofitar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de maig de 2009