Les filtracions d’informacions als mitjans de comunicació continua essent una pràctica general de funcionament d’aquest nostre país i, sens dubte, també una estratègia de comunicació que els uns i els altres utilitzen i/o denuncien segons els convé. Per aquell principi elemental del periodisme de no revelar les fonts informatives, mai no acabem de saber del tot qui filtra i perquè ho fa, ja que no cal dubtar-ne: darrera una filtració, hi ha un interès ben determinat. Bé és un interès basat en conèixer l’abast de la reacció de la ciutadania davant la possible adopció d’una mesura i, en aquest cas, la filtració actua de globus sonda. Pot ser un interès per fer públiques actuacions susceptibles de perjudicar a algú i beneficiar a algú altre i, en aquest cas, la filtració troba la seva raó de ser en el combat polític entre partits o entre faccions d’un mateix partit. D’aquí que les filtracions no es facin sempre als mateixos mitjans. El filtrador o filtradora busca aquell mitjà de comunicació amb el que pot tenir més afinitats o a través del qual es pot obtenir més ressò de la filtració. Dit d’una altra manera: no hi ha filtració que no tingui una “justificació” en la consecució d’una finalitat concreta. Per aquesta mateixa raó, la filtració mai no és ni neta ni tampoc del tot transparent. I malgrat en ocasions sigui gràcies a les filtracions que es posa negre sobre blanc en alguna qüestió, no és normal que la filtració continuï essent el modus preferit per difondre o defensar quelcom, abans, fins i tot de recórrer als tribunals de justícia. Quan això passa és senyal que hi ha “coses” que no acaben de funcionar com seria desitjable. En qualsevol cas, les filtracions –com s’ha demostrat a bastament—donen, a casa nostre, molt de si, alimenten tertúlies i desperten rancúnies.
Una de les darreres filtracions a les quals estem assistint fa referència a la divisió manifesta que es dona entre els membres del Tribunal Constitucional pel què fa a la sentència que ha de dictar resolució en relació als recursos presentats contra determinats articles de l’Estatut de Catalunya. El fet que transcendeixi que hi ha tensions polítiques en el sí del Tribunal Constitucional no és nou i això fa que en la pràctica, tingui en una situació d’atzucac a l’alt tribunal que, per cert, no ha pogut procedir encara i després de més de dos anys, a la renovació d’una part dels seus membres, atesa l’actitud obstruccionista del PP i la manca de mà esquerra del PSOE. I això no ajuda gens a mantenir la credibilitat de l’alt tribunal. Més quan, en el cas dels recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya, es fa difícil comprendre –malgrat estigui previst d’aquesta manera en el nostre ordenament jurídic– com un Tribunal, per molt constitucional que sigui, pugui acabar dictaminant en relació a una llei orgànica que ha estat debatuda i aprovada per dos parlaments i refrendada per consulta popular. Qualsevol resolució contrària a determinats continguts de l’Estatut de Catalunya podria acabar per assentar un precedent i el què és més perillós encara: qüestionar el treball dels parlaments que, a partir d’ara, hauran de comptar que les seves decisions corren el risc de ser matisades o revocades per un Tribunal que, ara com ara, és massa depenent políticament parlant. Una sentència rebaixant l’Estatut de Catalunya obriria la caixa dels trons i, que ningú no ho dubti, complicaria més encara la vida política. I això, es miri per on es miri, no és bo per a ningú. ¿Què passaria, per exemple, amb altres estatuts aprovats posteriorment al de Catalunya i que varen beure de les fonts del seu articulat i, malgrat això, no van ser recorreguts? Es fa difícil trobar una resposta lògica a la qüestió i, encara es fa més difícil en un context polític en el qual qüestions relacionades amb la llengua i amb els drets nacionals de Catalunya mereixen, per part de la resta d’Espanya, una atenció desmesurada que el Partit Popular no ha fet més que alimentar i que ha fet que les desafeccions entre Catalunya i la resta d’Espanya o entre la resta d’Espanya i Catalunya augmentessin considerablement.
Per tot això i per ser positius i superar aquest estat complex de coses, la reflexió que el Conseller Ernest Maragall feia dimarts passat a El País en el seu article “Construir Catalunya”, és absolutament pertinent i encertada. Recomano la seva lectura.
Publicat a Diari de Sabadell, el 27 d’agost de 2009
D’aquest i de tants altres països, Joan…
Amb la diferència, però, que en d’altres països, la judicatura no està sotmesa a una tant alta politització com aquí ho està… I aquest és un detall no gens menyspreable.
És que som així i tenim el país que tenim. Però cal denunciar-ho, començant per les pràctiques dels nostres polítics més disposats a dir i fer allò que els convé que no pas en lluitar per fer conèixer la veritat i treballar pel bé dels ciutadans. Cal que tots continuem treballant per una societat millor amb ganes i convicció i això comença per denunciar abusos i irregularitats, com ho fas tu, Joan.
Joan,
He llegit amb interès la reflexió que fas sobre les filtracions. Discrepo d’una qüestió que es desprèn de la teva anàlisi (o almenys així ho he percebut): la filtració, en sí mateix no és negativa. És més, ajuda d’una manera determinant a aclarir o divulgar notícies que, d’altra manera, no sortirien a la llum. Filtrar és necessari i per un periodista trobar un filtrador és essencial, en aquells casos que hi ha un intent deliberat d’amagar els fets. Poso per exemple el cas ‘Watergate’: hi havia un filtrador necessari per seguir desxifrant la història, però (i aquesta és la clau de l’èxit) cap de les dades que suministrava aquesta persona es publicaven sense una verificació posterior, prou contrastada. I la prova de que això va ser així és que en tot aquell procès, que va durar anys, només hi va haver un parell o tres de pertis error, que en cap cas van distorsionar el nucli central del relat periodistic. Que hi havia un interès per part de la persona que filtrava, evidentment. Això forma part de la mesquinesa de la vida, però insisteixo que més enllà d’aquest detall, la història no es publicava si abans no estava degudament contrastada. És a dir, es verificava la autenticitat.
Ara, en moltíssimes ocasions, es perverteix el concepte de filtració i s’accepta la paraula del filtrador sense contrastar, ja sigui perquè és amic o per afinitats ideològiques o per les raons que tu vulguis. La filtració és massa llaminera, és massa ‘espectacular’ i ofereix uns ‘rèdits’ tan immediats, que molts periodistes s’obliden de contrastar-la. I la prova és que, instintivament, el primer reflex a l’enfrontar-nos a una filtració és no reparar tant en el contingut com en els interessos que hi ha al darrera. Un exemple: l’anàlisi que fan molts dels tertulians, en un clar exercici d’ignorància supina. Què hi farem? És una altra de les mancances del periodisme actual, on ja sigui per interessos empresarials o per falta d’experiència (és important l’autocrítica) massa sovint cau en l’espectacularitat, es deixa endur per la fogarada, sense notar que abusar de la filtració incontrastada ni fa incrementar els lectors ni tampoc guanyar credibilitat.
Joan
Bona tarda, Joan…
1. Com sempre agraeixo el teu comentari.
2. Posiblement m’hagi explicat malament o de manera insuficient, però estic d’acord plenament amb tu. Jo no escric en cap moment que la filtració sigui negativa… Et tot cas comento que no només de filtracions ha de viure l’home, i que “la filtració (com tu mateix escrius) mai no és ni neta ni tampoc del tot transparent. I malgrat en ocasions sigui gràcies a les filtracions que es posa negre sobre blanc a alguna “anomalia”, no per això deixa de ser normal que la filtració continuï essent el modus preferit a l’hora de difondre o defensar quelcom, abans, fins i tot de recórrer als tribunals de justícia. Quan això passa és senyal que hi ha “coses” que no acaben de funcionar com seria desitjable. En qualsevol cas, les filtracions –com s’ha demostrat a bastament—donen, a casa nostre, molt de si, alimenten tertúlies i desperten rancúnies”.
3. Coincideixo d’altra banda amb tu –malgrat no ho destaqui d’aquesta manera en cap moment (qüestió d’espai)– en el fet que les “filtracions” –precisament per ser interessades– haurien de ser degudament contratades abans de ser publicades. I aquí falla l’invent, atès que davant una filtració, el primer que s’acostuma a fer és deixar-la fluir. Després ja vindran, si s’escau, els matisos.
Records!
Joan