No corren bons temps. Tampoc bons aires per al vell continent, bressol de massa conflictes bèl·lics. Novament, ara a ben escassos quilòmetres de casa nostra, s’està revivint  un drama i una època pretèrita que semblava que havíem superat i desterrat per sempre. Un altre dictador, arribat al poder a través de les urnes, s’està obcecat en imposar la personal creuada entorn la pretesa preeminència d’una raça per sobre d’altres. És el desenllaç escènic d’una obra amb guió pautat, anunciada des de fa anys i que, arran la passivitat de l’anomenada comunitat internacional, ha permès fer créixer la melagomania del monstre destructor que Milosevic porta dins. Com va passar amb Hitler, al qual ningú no semblava fer cas, fins que va arribar un moment que Europa va haver de prendre’s seriosament al dictador i patir, aleshores, les atrocitats d’una llarga guerra que va acabar amb milions de  vides humanes.

Dissortadament la història es repeteix. Una vella mateixa música però amb lletra i protagonistes diferents. Milosevic, enmig d’enganys i falses promeses i davant la passivitat de la veïna Unió Europea, ha anat fent avançar el seu projecte de neteja ètnica. El genocidi  estava anunciat. Però, això no obstant, no ha estat fins tenir la contundent certesa que Milosevic no s’aturaria, que als aliats s’han decidit intervenir. Més en defensa dels seus propis interessos que no pas dels indefensos kosovars. El resultat, és el d’uns innocents que són foragitats de les seves terres camí de l’extermini, de la deportació o de l’exili.

Mentre nosaltres, continuem encara massa insensibles –acostumats a observar els efectes desvastadors i tràgics de les guerres des del petit mirador del menjador que ens mostra el món a través de la pantalla del televisor–, continuem pensant que allò que passa a pocs quilòmetres de casa, ens afecta ben poc. I així solament encara, ens emocionen les comèdies romàntiques i fàcils que desfilen en les pantalles dels nostres cinemes. Però que ningú no s’enganyi. Les víctimes d’aquest renovat feixisme que encapçala Milosevic, no són tant sols els kosovars sinó que ho som tant nosaltres com la resta de la humanitat.

Quan el conflicte acabi, una superproducció ens farà reviure el terror d’aquests dies. Llavors ens emocionarem i fins i tot alguna llàgrima regalimarà damunt les nostres galtes. Però ja serà tard. Però compte! Perquè quan això passi, en algun altre punt del globus, un altre dictador estarà alimentant el seu monstre sense que tampoc nosaltres fem res per tal d’evitar el mal abans no sigui massa tard. ¿Quantes vegades s’haurà de repetir la mateixa història perquè siguem capaços d’aprendre la lliçó?

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 16 d’abril de 1999