Ho comentava aquí mateix fa unes setmanes quan escrivia que temps tindríem per ocupar-nos de la “reentrée” política que, dit sigui de passada, es presenta força moguda. Més encara després d’un mes d’agost de teòriques vacances en què a casa nostra i políticament parlant, el món ha girat al revés de com tocava. M’explico: vàrem començar les vacances immersos en els casos Gürtel i Palma Arena que mantenen sota sospites de no haver actuat com corresponia a alts càrrecs del Partit Popular. Això no obstant, a la vista dels resultats, és evident que els populars s’ho han sabut muntar de tal manera que solament en un mes han passat de ser sospitosos amb proves a acusadors sense proves. Davant això cal reconèixer que aquell vell principi que diu que la millor defensa és un bon atac els ha funcionat, atès que, almenys en part, els populars han aconseguit desviar la mirada cap a una altra banda a partir de llançar invectives i maledicències contra el govern de l’Estat, la policia i els fiscals en forma de persecució organitzada contra el PP i els seus dirigents. I no només això sinó que a més ho han fet amb l’exigència reiterada que algú del govern de l’Estat comparegués en seu parlamentària i donés explicacions en relació a les suposades escoltes il•legals i persecucions mediàtiques a les quals estaven sotmesos alguns dels seus dirigents. I tot sense aportar cap prova fefaent que fonamentés les denúncies ni comparèixer davant els tribunals de justícia per presentar-la. Qui primer va obrir la caixa dels trons en aquest sentit va ser Maria Dolores Cospedal. Després s’hi afegiren, amb matisos, altres alts càrrecs del PP i dilluns passat, també la sempre sorprenent i sorneguera presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre.

La paradoxa de tot plegat i en especial de les acusacions –malgrat fossin després matisades– formulades per Esperança Aguirre assegurant que era el ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, l’animador de les preteses escoltes telefòniques a les quals deliberadament estarien sotmesos alguns populars, radica en el fet que és precisament la presidenta de la Comunitat de Madrid la que està assetjada per un cas d’espionatge que es va conèixer a començaments d’any. Un cas que va desencadenar una forta tempesta política en les files del PP. Arran aquest cas, cal recordar-ho, els jutges han imputat a tres assessors del conseller d’Interior de la Comunitat de Madrid, Francisco Granados. Darrera aquestes escoltes il•legals no hi havia el govern de l’Estat sinó les lluites caïnites que des de fa temps estan desfermades en el sí del PP. Ras i curt, Esperanza Aguirre fuig com pot de fets comprovats sotmesos a procediment judicial i opta per al•ludir a presumptes escoltes il•legals no provades. Senzillament lleig. Molt lleig. Les hemeroteques i les fonoteques són, en qualsevol cas tossudes i ens recorden com les coses han anat.

I mentre assistim a aquest espectacle, la crisi econòmica i les seves conseqüències sobre els més febles continua essent una pesant llosa. Malgrat això, el cert és que la ciutadania no acaba de tenir la sensació que a banda del govern i amb més o menys encert, ningú de l’oposició sembli esforçar-se massa en fer pinya per  buscar, proposar i establir complicitats suficients entre les forces polítiques que ajudin a sortir de la crisi i que, per damunt, recuperin la confiança de la ciutadania. I d’aquesta manera haurem de continuar a remolc dels altres; dels altres països que han tret profit dels famosos brots verds primaverals i que han començat a millorar els seus indicadors econòmics. Per contra, a casa nostra, l’esport estatal per excel•lència continua essent la crítica sense mesura.

És així com, dissortadament, els eixos que han de governar la “reentrée” política estan marcats sobradament. D’aquesta manera, des d’ara serà també el camí cap a la presidència espanyola de la Unió Europea la que possiblement –i m’agradaria molt equivocar-me—alimentarà més desencontres encara entre govern i oposició. Una manera com una altra de presentar-nos davant dels nostres socis europeus…

Publicat a Diari de Sabadell el 3 de setembre de 2009