Després de tant sentir-ne a parlar i a comentar-lo, finalment no em vareig poder estar de llegir un dels llibres més de moda entre tots els públics. Un dels títols que a despit no pot afirmar-se que es tracti d’una obra mestra, està mereixent una forta acceptació per part de l’opinió pública i de la crítica. En especial des que en Pep Guardiola –el davanter del Barça– declarà haver-lo llegit i haver-se emocionat amb la seva lectura. Li agradà tant, assegura, que procedí a adquirir-ne uns quants exemplars els quals regalà entre les seves amistats. Com més d’un lector ja haurà suposat, m’estic referint a uns dels èxits editorials en català del moment. A “Els ponts de Madison County” de Robert James Waller.

Es tracta, deixeu-me que us ho digui d’entrada i sense cap mena de mania, d’un text amè mitjançant el qual Waller narra una història senzilla però molt agraïda i ben construïda. Confesso també que a mi també em va agradar el relat. No diré que m’entusiasmes però sí que ben aviat fou capaç de captivar la meva atenció la qual cosa evità –com en més d’una ocasió he fet– que hagués d’abandonar-lo després d’haver-ne llegit les primeres pàgines. Mentre avançava en la lectura d'”Els ponts de Madison County” observava que em trobava davant un text de composició i de forma gairebé ideals per agradar tothom. Una forma i un fons curosament estudiats i planificats en el qual tot guardava impecable harmonia. Com si Robert James Waller, en escriure’l, s’hagués deixat portar pels principis d’una imaginària i màgica pòcima amb l’objectiu d’assegurar l’equilibri precís, just i exacte dels ingredients a combinar per tal d’assolir l’èxit editorial. M’adonava que em trobava davant un producte interessant, en absolut fora de sèrie ni de factura brillant, però sí amb els esquers necessaris per a seduir a un públic divers i heterogeni. Sense més. Talment com, quan s’escaigué, ho havia aconseguit també Patrick Süskind amb “El perfum”.

En acabar la lectura d'”Els ponts de Madison County” no vareig tenir més remei que preguntar-me com havia estat possible que la història que s’hi narrava m’hagués atrapat i captivat tant! Hi vareig donar moltes voltes i, finalment, vareig convenir que el secret que s’amagava darrera el text no era cap més que el de la frescor i l’amabilitat d’un bon relat d’amor, pausat i tranquil, excel.lent companyonia per a passar una agradable estona i per a recuperar la confiança amb els sentiments humans. Una història en la qual tot era net, clar i transparent i res no semblava trobar-se contaminat.

* * *

L’opinió pública està cansada de llegir, veure i sentir cada dia les mateixes i enfadoses cançons. Les dels uns que consideren que han de mantenir-se en el poder mentre disposin del suport parlamen­tari suficient, per tal d’evitar que el país es deixi anar pel pedregar. Les dels altres que, mancats de més arguments, no perden passada sense exigir la dimissió de qui sigui. Les conseqüències de l’enfadós és la creixent confusió dels ciutadans als quals se’ls fa difícil de comprendre i d’entendre el què passa. Els sondatges d’opinió diuen que els que es troben en l’exercici del poder han reculat pel que fa a la confiança de la qual gaudien. Fins aquí res no és estrany. El problema apunta quan dels sondatges es desprèn que els altres –els partits de l’oposició–, no es fan amb la confiança dels electors.

Es bo pel sistema democràtic l’alternança política basada en la defensa per part dels partits, d’uns programes i d’unes propostes d’actuació que hauran de gaudir del suport dels ciutadans per a poder-se portar a terme. I aquesta no és, de moment, la realitat política del país. Qui sap si seria útil potser que algú fos capaç d’explicar-nos i de diagnosticar-nos el mal que ens afecta i com és possible que, uns i altres semblem entestats en fer saltar per la borda l’esforç de molts anys. Els errors i les imprevisions d’uns i els desencerts i les irresponsabilitats dels altres ens estan instal.lant en la desconfiança i en la sospita generalitzada.

Que ningú no s’enganyi. Les eleccions, anticipades o no, no resoldran la mar grossa enmig de la qual naveguem. Solament serà possible retornar a la calma amb l’esforç i la responsabilitat democràtica de tots. Dels partits polítics i de les institucions de l’Estat primer. Dels ciutadans després. Aquesta és la formula que acondueix, de bell nou, a l’èxit col.lectiu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de març de 1995