Ha tingut sort el “Tour”, la cursa ciclista per etapes més popular del món, pel fet que el millor que podia passar-li és que fos un corredor de les característiques de Lance Armstrong qui guanyés la cursa i ho fes al més pur estil dels grans campions. Com un dia ho varen fer els mítics Anquetil o Induráin. D’aquesta manera, el “Tour” ha pogut salvar la cara i recuperar la seva grandesa d’abans, després que, si més no, la seva imatge hagués estat qüestionada arran el lamentable espectacle i escàndols que van envoltar l’edició de la prova de l’any passat.. Armstrong –un ciclista voluntariós que havia donat la cara a una de les malalties més terribles amb les quals pot enfrontar-se qualsevol persona–, entrava diumenge passat en la glòria, a l’arribar als parisencs Camps Elisis investit del groc de líder, enmig del fervor i de l’admiració de propis i d’estranys.
És la grandesa de l’esport i, en aquest cas, d’una disciplina tant dura com ho és el ciclisme. Des d’ara mateix, el “Tour” estarà en deute amb Amstrong. Mai no li podrà agrair prou al nordamericà, el favor que haurà fet a la prova francesa, després del desprestigi en el qual havia caigut. Però no només el ciclisme està en deute amb Armstrong. També la resta de mortals. Armstrong ha demostrat que la voluntat és condició fonamental a l’hora de lluitar contra els imponderables de cada dia. Els humans som, a voltes, sensibles i, fins i tot, ens deixem portar en ocasions pels sentiments que s’atribueixen a la condició humana mateixa però que, no per això, són necessàriament habituals. Qui més qui menys, s’haurà sentit durant el “Tour”, pedalejant al costat al nordamericà, deixats emportar pels sentiments que en nosaltres havien despertat les informacions i reportatges que ens parlaven del drama personal pel qual havia transitat el rei del “Tour” d’enguany.
Comptat i debatut, la victòria indiscutible d’Armstrong haurà fet, d’una tacada, dues grans aportacions: una, a l’organització de la prova, salvant-la d’una crisi pregona i d’un futur incert per al “Tour”; l’altra, la lliçó d’humilitat i de dedicació d’un gran ciclista. Per això bo és celebrar-ho també per partida doble: pel bé d’un esport tan abnegat com el ciclisme, sotmès a injustos maltractaments, i per l’èxit personal d’un home que ha demostrat que cal lluitar sense descans si es vol vèncer qualsevol contratemps.
Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 29 de juliol de 1999
Comentaris recents