En el teatre de la vida hom pot trobar-hi actors de tota mena, tast i condició. Des dels que trepitgen fort, sense aparents manies ni complexes fins els que, modestament, transiten per l’escenari amb la convicció que per aprendre i arribar allà on es vol no cal córrer. Des dels que se senten amos i senyors de l’univers, mestres i catedràtics de tot fins els que estant disposats a fer, si cal, tots “els papers de l’auca”. Són, aquests darrers, els que s’han traçat un camí que volen conèixer i seguir tant aviat com sigui possible. Són els que estant disposats a donar tot el temps al temps. I mentre no s’acompleixen els seus somnis i il·lusions, pensen que bo serà aprofitar el que tenen a l’abast per a extreure’n coneixements i experiències. Per si de cas. Per si les circumstàncies de la vida no respecten els ideals i els condueixen per viaranys distants dels camins pels quals s’havia iniciat l’anadura. Convençuts de que en la varietat s’hi troba el bon gust i de que, en aquesta vida, és millor saber una mica de tot que no pas molt però d’una sola cosa.

Sabadell, qui sap si per la seva història i per la seva tradició menestral i obrera, és una ciutat especialment dotada per a proveir al món d’espècimens de la categoria i de la condició a la qual acabo de referir-me. Es a dir de dones i d’homes que se senten atrets i motivats pels coneixements i per a conreuar els més diversos camps del saber i de la tècnica, d’una forma autodidacta. Dones i homes que consoliden la seva formació humana tastant olletes i més olletes. Espècimens dotats d’una gran curiositat –potser també d’una gran indecisió i inseguretat–, els quals s’han vist empesos a deixar de banda els ideals i desenvolupar pragmàtics menesters que els assegurin el “modus vivendi”, base sense la qual no és possible assolir el “modus gaudii”.

Joan Cuscó i Aymamí és, sens dubte, un exemplar comú d’aquest espècimen urbanícola sabadellenc. Ell mateix no dubta en qualificar-se de “tastaolletes”. De molt jove li vé la vena d’escriure la qual no ha deixat de cultivar en cap moment. Ni tan sols durant la seva etapa militar al Marroc. La imperiosa necessitat d’haver-se de guanyar la vida i fer uns “calerons”, l’obligà a treballar la trama i l’ordit. Durant trenta anys fou l’embarrat el que féu possible que els telers produïssin metres i metres de tela. Alhora, però, que impedí que la seva màquina d’escriure Joan treballés, encara que fos a mig gas. Passats els anys, en finalitzar la industriosa etapa, Cuscó reinicià la seva producció literària i obrí les portes a la possibilitat de concloure aquella novel·la que, com molts, diu que té començada des de qui sap quan. Es la seva assignatura pendent.

Però ell, que a més d’ésser incansable i de córrer tot el dia, és tossut i encara més ceballut no en té prou amb escriure petites peces i editar llibres. Li cal més activitat. I és així com engresca a uns quants i funda els “Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell” entitat que ell mateix presideix i que li servirà per a convertir en realitat un dels seus múltiples somnis. La revista “Quadern”.

Joan Cuscó i Aymamí és un personatge popular. Conegut de tothom. No se li coneixen enemics perquè possiblement no els té. Disposat a posar o a treure el nas allà on faci falta i calgui. Polifacètic però no aventurer. De tracte amè. Somniador. Quan es posa una cosa al cap és per què vol aconseguir-la. Sap com sortir-se’n de situacions enrevessades. Esmunyedís i evasiu en les respostes. Allò que de veritat li plau és preguntar i preguntar. Ell és ell. Com ho són tots aquells que s’han tingut de fer a si mateixos.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 29) publicat a El 9 Nou, el 3 d’abril de 1995