Un dels factors que van tenir incidència en el fracàs electoral dels partits que formaven part del Govern d’Entesa que ha regit l’acció de govern de la Generalitat de Catalunya en la darrera legislatura, va ser el de la manca d’una política de comunicació eficient i eficaç, capaç de fer arribar a la ciutadania l’abast de la feina feta, especialment pel que fa a les polítiques de contingut social. Possiblement conscient d’aquesta mancança, el president Montilla no es cansava de repetir que els fets eren els fets i que les paraules només eren això: paraules. I no li faltava raó. Els fets són transcendents mentre que les paraules se les pot acabar emportant el vent. Però no és menys cert que si les coses cal fer-les bé, a més s’han de saber explicar. Les anàlisis demoscòpiques prèvies a les eleccions apuntaven l’aparent contradicció que s’establia entre un estat d’opinió que, en general, valorava les realitzacions fetes pel govern que fins avui mateix presidia Montilla i l’escàs entusiasme, electoralment parlant, que els partits representats en el Govern d’Entesa despertaven. Una contradicció lògica si ens atenem a la percepció que s’havia instal•lat en la ciutadania de desencontres entre partits del tripartit que, per efecte dels mitjans de comunicació, acabaven tenint un major efecte. Uns mitjans que al seu torn, en el seu conjunt i per les raons que sigui, no acabaven de traslladar a la ciutadania el balanç de la feina feta. D’aquesta manera, sense presses però tampoc sense pauses, anava prenent entitat la percepció que era hora de canviar, d’acabar amb el tripartit per apostar per una opció “més segura”.

Però sabem que les percepcions són resultat d’una suma de circumstàncies que acaben per conformar un estat d’opinió que en alguns casos pot acabar-se imposant fins i tot a l’evidència d’uns fets. En el cas del Govern d’Entesa, dos factors especialment van contribuir a alimentar aquesta percepció de la realitat política contrària als interessos dels tres partits integrats en l’executiu. Un d’aquests factors va començar a prendre cos en el moment mateix en què el govern no va ser capaç d’evitar que la denominació de govern tripartit fes fortuna i es generalitzés, contraposant-se al missatge que amb la denominació de Govern d’Entesa es volia transmetre. L’altre, que durant la campanya electoral ni els partits del tripartit, defensessin –a excepció d’IC-Els Verds– el model ni l’obra de govern. El president Montilla mateix afirmava durant la campanya que l’experiència del tripartit no es repetiria, sense que expliqués quina seria l’alternativa.

Més enllà d’aquestes consideracions, davant l’intent certament reeixit de l’oposició d’equiparar un govern de coalició de tres partits a govern ineficient, caldrà recordar que Catalunya, des del 1980, ha estat governada sempre per un govern de coalició d’un mínim de dos partits, atès que CiU –que és qui més legislatures ha estat en el govern– és de fet una coalició entre dos partits sobirans: UDC i CDC. Una coalició que en ocasions ha governat sense més suports parlamentaris que els de la seva coalició mateixa. És oportú recordar-ho ara, just quan s’enceta una nova legislatura sota l’ègida d’un govern bipartit obligat a moure’s enmig d’una geometria de suports parlamentaris variable, tal com ja s’ha evidenciat aquests dies en les sessions d’investidura. Davant això, dels reptes que tenim davant nostre, deu ser el moment d’avançar cap a l’establiment de pactes de país amplis sobre els grans temes. Sigui com sigui, del nou govern que ara s’estrena cal esperar també polítiques coherents amb allò que ha estat defensant. Primer quan CiU es trobava a l’oposició i després durant la darrera campanya electoral. Per si de cas…, haurem d’estar al cas!

Bon Nadal a tothom!

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de desembre de 2010