No fa massa dies, abans que el ministre Javier Solana pronunciés una interessant conferència a l’Institut Català d’Estudis Mediterranis (ICEM), un membre del cos diplomàtic acreditat a Barcelona, em feia notar com, al seu entendre, Espanya estava transitant per un imbricat i pedregós camí el qual l’estava portant des de l’admira­ció a la desconfiança internacional. Em confessava que, a despit del què podia aparentment semblar, no eren els afers de corrupció –d’actualitat també en d’altres països– els que estaven erosionant i atrotinant la nostra imatge externa. Més aviat, el meu interlocu­tor, ho atribuïa als molts bunyols que darrerament s’anaven cuinant en el nostre país i que, sense complexos ni manies, eren inflats i servits dia rera dia a l’opinió pública. No li faltava raó. Sóc dels que creu són les “conseqüències” dels casos Roldan i GAL les que estan afectant la nostra imatge. Són els desencerts, els bunyols, els que estan perjudicant la nostra credibilitat i prestigi exteriors. Els castellans dels bunyols en diuen “chapu­zas”, que s’ajusta d’allò més a la dimensió etimològica que aquí cal atorgar al mot.

Deia que darrera el casos Roldan i GAL hi ha molts bunyols. Tots ells difícils d’empassar i encara més de digerir. La “desaparició” de Roldan fou un bunyol colossal. L’afer que es coneix com el cas dels GAL és tot un bunyolàs. Immens. Des del principi a la fi. Un bunyolàs que amaga molts altres considerables bunyols. Perquè és un bunyol que el cas dels GAL hagi arribat fins on ha arribat i de la forma que ho està fent. Es un bunyol que es doni publicitat i coneixement, planificat i calculat meticulosament, a les declara­cions –pretesament protegides pel secret de sumari–dels ex-policies Domínguez i Amedo i que ningú no intervingui. Es un bunyol, ètic i moral, que el jutge que porta la instrucció del sumari sigui el mateix que acabava de deixar un lloc destacat en el Ministeri de l’Interior quan decideix de reobrir-lo. Es un bunyol que la reobertura es faci a partir de les “rectificacions” d’uns condemnats per la justícia, els quals de cop i volta han recuperat plena memòria i la llibertat. Es un bunyol que un ex-ministre, deixant-se portar, per l’emotivitat i la indefensió més pregona, vagi, mitjançant les paraules, més enllà del què la prudència política aconsella. Es un bunyol denunciar que un ex-director de Seguretat de l’Estat, sota presumpció d’innocència, es confessi davant “uns” mitjans de comunicació mentre “altres” mitjans han recollit i recullen i difonen –fomentant la posada en marxa d’un procés públic paral.lel– les declaracions i les acusacions dels fins ara únics condemnats en el cas. Es un bunyol que partits polítics que es pretenen únics defensors de la democràcia i dels seus valors, atorguin credibilitat a les paraules d’uns condemnats mentre la neguen a ciutadans que mantenen la seva condició de presumpció d’innocència.

No sé si mai sabrem “el perquè de tot plegat”. En tinc dubtes. Perquè la merda, quan es remena, fa pudor. I si es continua remenant arriba un moment en el qual potser deixa de fer ferum però –i perdoneu que continuï amb aquesta escatològica metàfora– continua on estava i és trepitjada i escampada per tothom. Fins que algú s’adona que potser hauria estat molt millor, abans de remenar-la tant, recollir-la i llençar-la al femer. Però llavors serà ja massa tard. La merda i la ferum s’haurà estès pertot i tot ho haurà impregnat. I els de fora de la casa no voldran saber res dels que l’habiten. Haurà de passar un cert temps abans els forasters no es decideixen trepitjar de bell nou la casa. Esperaran a estar segurs de que l’ordre s’ha imposat i que el pati, passadissos i habitacions tornen a ésser ja netes i endreçades…

Mai les coses no s’haurien d’haver embolicat tant i tant. No vull dir, amb això, que no s’hagin de depurar les responsabili-tats. Molt contràriament. Cal exigir-les. I totes. Tant les penals, per via judicial, com les polítiques, per via parlamen-tària. Però calia haver evitat també els judicis públics paral.lels que només a la crispació condueixen. I ara, la recomposició social i política serà molt lenta i complicada. Tots en tindrem la culpa. Els poders de l’Estat i els partits. També la resta de la societat. Jo no sé si hi ha un “senyor X” o un “senyor Z”. Sí que sé però que, a més de 26 injustificables assassinats (pel cap baix però tant injustificables com els més de 850 d’ETA), darrera el cas GAL s’hi mouen interessos –potser revenges– que malgrat s’intueixen no es poden demostrar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de gener de 1995