No sé ben bé si es tracta d’un problema que té a veure amb l’egoïsme o amb la incapacitat personal o col·lectiva, però el cert és que hauríem d’estar força preocupats i no n’estem. I és que en l’àmbit de l’ecologia i del respecte pel nostre planeta estant succeint coses a les quals no donem importància. Potser és que ja ens hem acostumat a les males notícies que abans eren excepcionals i ens mostrem insensibles davant la magnitud dels grans desastres que en forma d’aiguats, sequeres i canvis climàtics es venen produint arreu. Com si el mal res no tingués a veure amb nosaltres. Estem acabant amb la terra i sembla que això no ens afecti. I així, sense necessitat d’anar més lluny, costa de comprendre que es cremin 30 mil hectàrees de bosc a Catalunya i no passi pràcticament res, més enllà de procurar treure’s el mort de sobre i passar les culpes del desastre al primer que passa per la cantonada. Costa d’entendre que quan es crema una gran superfície del patrimoni forestal d’un país, a més amb proves de clamorosa incompetència, de sobèrbia i de prepotència, ningú no s’afanyi a assumir-ne les responsabilitats, ni ningú no entoni el mea culpa. Costa d’explicar com aquells que tenen responsabilitats sobre bombers i policia autonòmica, es mostrin tant testarruts que no siguin capaços de fer cas als pagesos i facin oïdes sordes dels seus advertiments i es neguin a acceptar la col·laboració que des de l’exèrcit se’ls ofereix per tal de lluitar contra el foc.

Deu ser hora ja de treuren’s la vena dels ulls per tal de veure-hi una mica més enllà del nas. No pot pas ser que quan, per acció de la naturalesa en forma de pluges, tenim la sort d’evitar  incendis forestals, els mateixos que llavors s’atribueixen l’èxit de l’operació, res no diguin quan, també per efectes climàtics i de la naturalesa, un foc acaba amb milers d’hectàrees de terreny. I quan el desastre ja no té solució, quan res ja no es pot fer per a deturar el foc, arriben les promeses d’immediata rectificació, de canvis profunds i de no sé sap quantes coses més. Fins que vindrà un dia en el qual no caldrà prendre cap mesura perquè ja no quedarà ni un sol arbre per cremar. I mentre no arriba aquell dia, seran encara moltes les persones i les famílies que hauran d’assistir, impotents, a l’espectacle de veure com, en unes poques hores, els somnis i les il·lusions atresorades al llarg d’anys, es fonen i el patrimoni familiar atresorat queda reduït a cendres.

Abans que no sigui massa tard deu ser temps de començar a exigir responsabilitats. L’equilibri del planeta continua sent, contra el que puguem pensar, cosa de tots.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 21 d’agost de 1998