Les vacances havien estat denses i els sovintejats viatges i trasllats d’un punt a l’altre d’aquell llunyà i ampli país en el qual havien transcorregut els dies de sojorn, havien aconseguit finalment impactar en la meva resistència física. Sortosament però, en aquesta ocasió, havia aconseguit com mai, allunyar-me mentalment del meu habitual marc de tràfec diari que regia en la meva vida laboral i professional i el cert és que les meves càbales i els meus pensaments els dies transcorreguts lluny d’aquí, s’havien centrat en conèixer altres formes de viure, altres paisatges i, perquè no dir-ho, dissortadament per a prendre consciència que els efectes del progressiu escalfament del planeta són més seriosos i nefasts del que molts pensen i diuen. No és estrany, doncs, que en tant bon punt en vaig instal·lar en l’escàs espai que tenia assignat en l’immens avió que m’havia de retornar a casa, mentre l’hostessa es disposava a facilitar-nos les típiques i tòpiques instruccions a aplicar i que sempre he pensat que serien ben inútils en cas d’un hipòtetic incident de l’aeronau, em deixés anar en braços de Morfeo, plàcidament banyat pel sol de ponent que es filtrava per la també escassa finestreta.

Però no vaig lograr que el son m’embolcallés i m’ajudés a fer més curt el transcórrer de les hores que acompanyen qualsevol vol transoceànic. Un remor creixent va lograr fer-me obrir els ulls i fixar-me en allò que s’estava projectant a través de les pantalles de televisió que s’estenien al llarg i ample de l’avió. La sintonia de l’avenç informatiu va fer que decidís deixar per a més tard la becaina que m’havia proposat començar. Abans que no aparegués cap presentador en la pantalla dels televisors, unes imatges, que indubtablement eren d’arxiu, ens mostraven algunes de les agressions que ciutadans de pell diferent a la nostra  havien sofert en el gran país nordamericà. A aquestes imatges en seguien d’altres de policies encerclant a ciutadans de raça no blanca, obligant-los a abandonar un país anònim. I encara un altre bloc d’imatges ens mostraven vells líders antiracistes traslladant el seu missatge de pau i de concòrdia a multituds de ciutadans. Immediatament després d’aquestes imatges, aparegué un popular presentador del canal, el qual donava notícia de la finalització d’una recent i imprevista cimera a la que havien assistit les primeres autoritats polítiques de diversos països de l’anomenat primer món. En la reunió, segons que es es deia, s’havia assolit un acord mitjançant el qual es procediria immediatament a endegar un programa finançat pels països rics i adreçat a millorar les condicions de vida dels ciutadans d’una gran part del planeta. Es tractava d’un programa, segons va aclarir el presentador, encaminat a acabar amb la inhumana situació de milions de ciutadans, dotat d’inversions bilionàries, que possibilitaria el definitiu desenvolupament econòmic i social dels països del tercer món. L’acord preveia, d’altra banda, la immediata adopció de mesures conduents per tal de posar punt-i-final a qualsevol acte racista que, a partir d’aquell moment, seria castigat amb diligència i amb contundència.

L’avió va ser un bot. Havíem entrat en una zona de turbulències. El pilot ordenà que ens cordéssim el cinturó de seguretat. Ningú ja no dormia dins aquell vaixell suspès a l’aire ocupat per 450 persones. Quan les sacsejades acabaren, les hostesses varen lliurar-nos exemplars dels diaris del dia. Vaig prendre’n un. De reüll seguia les imatges que es passaven a través dels aparells de televisió. S’estava projectant una pel·lícula. La violència n’era  element fonamental.  Entre imatges i la lectura d’unes poques ratlles del periòdic vaig tenir-ne prou per adonar-me que l’estona en què m’havia quedat profundament adormit havia quedat enrere. Tot plegat havia estat un somni. Un somni que, tard o d’hora haurà de ser  realitat a despit de la nostra creixent insolidaritat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 d’agots de 1998