Òbviament escric aquest meu comentari quan encara res no se sap entorn de quins han estat els resultats electorals corresponents a la jornada d’ahir. Com que tampoc no sóc vident, m’és impossible per tant, saber qui va guanyar les eleccions (per escons i per vots) i qui serà el proper president de la Generalitat de Catalunya que substituirà a Pasqual Maragall. En qualsevol cas, superats els ressons de la música de l’enfadós d’anit en què cada partit i coalició deia haver guanyat (i per vaticinar això no cal ser vident!), deu ser prudent ara fer una primera reflexió que –ironies del destí– l’hem de fer en la jornada en què l’Església Catòlica commemora el “Dia dels fidels difunts”… No tinc cap mena de dubte que quan els meus amables lectors llegeixin aquest meu comentari –malgrat, previsiblement,  ningú no va assolir una majoria suficient per governar sol–,  disposaran ja d’algunes pistes en relació a com poden anar les coses i qui podria ser el nou president de la Generalitat de Catalunya: si el socialista Montilla o el convergent Mas. I això, evidentment, en funció de l’aritmètica que els resultats electorals i els escons assolits per cadascú acabaran imposant. En unes altres paraules: avui podrem avaluar si les possibilitats de repetir el tripartit són altes o caldrà anar pensant que un altre color polític pot dominar el nou govern de la Generalitat (la socio-convergència o, malgrat notaris, el pacte entre CiU-PP). Sigui com sigui i sigui qui sigui el futur president de la Generalitat, hora comença a ser d’analitzar el moment que viu Catalunya i, en especial, la seva vida política. Ens ho podem mirar com a cadascú més li plagui, però al final haurem de convenir que aquesta campanya electoral ha deixat bastant malmesa la vaixella de la cuina política del nostre país. I és que durant la campanya s’han trencat alguns plats que mai no s’haurien d’haver trencat. La campanya ha estat complexa i en joc hi han entrat factors que ben poc tenien a veure amb les propostes que, almenys teòricament, els partits i coalicions havien de sotmetre a la nostra consideració i per les quals ens demanaven el nostre vot. Una vegada més, l’interès per fer soroll ha privat poder fer balanç del passat i propostes de futur.

No ens ha d’estranyar, doncs, que els que ahir vàrem anar a votar ho féssim, per exemple, pel candidat marit d’alguna de les senyores que, en aquesta ocasió, van disposar dels seus minuts de glòria mediàtica per parlar-nos de les “habilitats” dels seus respectius companys, en tots els ordres i en tots els sentits. Durant la campanya hem sabut quina marca de rellotge llueix cada candidat, quin cotxe condueix o quina és la saviesa culinària que atresora. Deu ser que aquesta mena d’informació –i jo sense saber-ho!–, és fonamental a l’hora de decantar-se cap a una o altra opció… (?), A més, haurem votat, per un candidat que malgrat ens anunciava una i mil vegades, que explicaria el seu programa, mai no ho va acabar de fer. Això sí: haurem votat per un candidat que al capdavant del seu partit o coalició apostava per la importància, per exemple, dels fets i no de les paraules, o de governar bé, o d’aplicar el sentit comú, o de ser gent com nosaltres, o…; candidat disposat a fer de Catalunya un país modern i capdavanter al servei dels catalans… ¿És que algú ha pensat mai que ningú disposat a ser president del nostre país, es presenti a unes eleccions sense la decisió de servir el seu país i la seva gent de la millor manera possible…?

Potser per tot això, avui només puc demanar i demano al que serà el nou president de la Generalitat de Catalunya que, per damunt de tot, ell i el seu govern treballin per resoldre els problemes que ens afecten i que no són pocs. Que apliqui el nou Estatut i que retorni a la política el seu ple sentit. Que ningú no ho dubti, Catalunya només progressarà si cadascú aporta el millor. D’altra manera no resoldrem mai qüestions que han estat massa absents de la campanya electoral, com, sense anar més lluny, la immigració i la manera d’aconseguir la plena integració de les persones que des de fora han arribat al nostre país. Que tinguem molt bona sort!

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de novembre de 2006