El pacte establert entre PSC, ERC i IC-Els Verds per reeditar un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya ha atiat passions: unes contràries al pacte i altres favorables. Fins aquí res que no sigui normal com, fins i tot ho podrien ser –encara que, potser, no ens agradin del tot– les ostentoses mostres de desacord que aquests darrers dies s’han deixat sentir. Una vegada més, però, s’hauria d’imposar la ponderació, deixar les vísceres a banda per analitzar la situació amb el màxim distanciament possible.

Diu la dita que mai no plou a gust de tothom. Diu la sensatesa política que cal respectar els principis democràtics pels quals ens regim. D’aquesta manera, una primera aproximació als fets ens adonem que amb el sistema electoral del qual ens hem dotat a les mans, no necessàriament ha de governar qui té més escons, sinó que ho pot fer qui obté suports parlamentaris suficients. De la mateixa manera que no guanya les eleccions qui té més vots populars sinó qui disposa de més escons. Tampoc no té el mateix pes decisori un vot emès per qualsevol sabadellenc o sabadellenca que, per exemple, l’emès per un ciutadà o ciutadana de Lleida… I podríem continuar… La nostra democràcia és un sistema perfectible i, per això mateix, imperfecte.

La reedició del tripartit –ara sota el nom d’Entesa nacional de progrés–, genera amors i desamors segons el punt polític d’observació que cadascú tingui. Que ningú no s’enganyi. Si hi ha Entesa és, d’entre moltes altres possibles raons, resultat també de l’actitud mostrada per CiU durant la campanya que pot resumir-se en aquella afirmació de “o nosaltres o tripartit”. De què s’estranya doncs CiU quan Mas i Duran i Lleida no es van cansar d’insistir que l’1 de novembre s’havia de decidir si governarien ells o ho faria el tripartit? Ho vaig escriure la setmana passada i ho torno a fer ara: la darrera campanya electoral ha deixat molt malmesa la vaixella de la política catalana. Costarà temps i ajuts abans no es pugui refer. Que cadascú assumeixi la responsabilitat que en la trencadissa li correspon…

El tripartit o l’Entesa espanta. No pas a tothom! Certament el tripartit va cometre molts errors. Però no és menys cert que dels errors també se’n aprèn. De moment, el nou pacte de govern s’ha gestat discretament i, de moment, cap dels pactants no s’ha sortit de mare. Qui sap si amb Montilla ens passarà com amb Rodríguez Zapatero al qual –ho recorden?– l’anomenaven despectivament “sosoman”. L’eficàcia d’un govern es demostra amb el desplegament de polítiques. I ningú no pot qüestionar els avenços socials que durant els darrers tres anys de govern tripartit a Catalunya es van produir.

La reedició del tripartit comportarà més “pasotisme” electoral. Més abstenció. Hora comença a ser de ser més curosos amb afirmacions com aquesta. Tot plegat perquè l’abstenció és la conseqüència de molts factors. I un d’ells, i potser el primer, ho és la desmobilització que en la ciutadania està provocant l’espectacle en què hem convertit la política, amb desqualificacions sense límits, mentides a dojo, veritats a mitges, promeses incomplertes… Reduir les causes de l’abstenció a comportaments polítics puntuals es voler-se treure el “mort de sobre” i defugir les pròpies responsabilitats.

Cal tranquil•litzar la ciutadania. Cal calmar les aigües de la vida política i cal recuperar el debat de les idees. Passa, però, que el món gira molt de presa i, dissortadament, estem massa mancats de propostes i de respostes a les qüestions que reclamen urgent solució per part de la ciutadania. Aquesta, però, és tota una altra qüestió…

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de novembre de 2006