Vint-i-quatre hores abans que la primavera s’estrenés –per cert amb un temps força trasbalsat–, s’acomplien justament els quatre anys des que el president nordamericà George Bush ordena,  pel seu compte i contra el posicionament de les Nacions Unides, l’atac a l’Iraq. Segons ell calia acabar amb les armes de destrucció masiva que Hussein tenia a punt de ser utilitzades. Segons ell era necessari acabar amb el règim dictatorial que regia els destins de l’Iraq i poder instaurar la democràcia a aquell país. Segons ell havia de garantir un esplendorós futur als iraquians. I per aconseguir tot això no hi havia més remei –segons Bush– que envair l’Iraq. Les mentides, però, són febles i les veritats contundents. I el cert és que avui, després de quatre anys, la situació iraquiana i dels iraquians no ha millorat sinó que ha empitjorat de manera ostensible. Els fets han evidenciat que les armes de destrucció masiva només existien en l’imaginari de Bush. Que el règim de Saddam Hussein –que, cal recordar-ho, havia estat el guàrdia dels interessos nordamericans al mitjà orient– ha estat derrocat i substituït per un estat de caos, de por i de confrontació civil extrema. Que el clima de coexistència que abans existia entre xiistes, sunites i kurds s’ha transformat en una tempesta que ha comportat morts, desplaçats i sembrat odis creixents entre la població civil. Tot plegat fa que l’Iraq es trobi immers en una situació gens desitjable i que aquest estat de coses hagi comportat la radicalització del món islàmic contra occident amb els riscos que això comporta no només per l’estabilitat de la zona sinó que també en termes de seguretat, en especial, per a molts països. Des de la invasió nordamericana de l’Iraq, el temor a possibles actes terroristes ha augmentat notablement com s’ha demostrat a bastament.

El somni de Bush d’aconseguir un Iraq pacificat, lliure i democràtic només amb uns pocs mesos de guerra, és ben lluny de ser una realitat. Des d’aquell fatídic 20 de març del 2003 en què a primeres hores de la matinada arrencava l’atac despietat contra l’Iraq, més de 600 mil persones han mort arran l’onada d’atemptats aparentment indiscriminats però que, en la pràctica, semblen perfectament planificats per mantenir la tensió en la zona. D’aquesta manera, l’Iraq és ara com ara un immens polvorí al qual algú va col•locar una espoleta; un polvorí que ocasiona, dia rere dia, víctimes i més víctimes entre persones que solament anhelen –anhelaven– viure en tranquil•litat i poder-se refer dels danys causats per la invasió nordameriacana i anglesa, primer. i, després, per la presència de les forces d’ocupació estrangeres. Prova de la insensatesa i de la fixació d’uns determinats objectius per part dels que mouen els fils dels continuats atemptats contra la població civil que comporta un estat pràctic de guerra civil, ho és, per exemple, que 4 milions d’iraquians hagin abandonat el seu país i es trobin desplaçats en països veïns; que siguin 600 les víctimes d’atemptats contra el món universitari i especialment contra professors que havien comès el “gran pecat” de voler treure el seu país de la misèria i de l’engany i retornar-lo a la normalitat.

Passats quatre anys des de l’inici d’aquell desastre anunciat, hora deu ser que els demòcrates ens ens tornem a mobilitzar i que exigim als governs dels països de la Unió Europea que assumeixin la responsabilitat d’endegar actuacions humanitàries encaminades a la pacificació i reconstrucció de l’Iraq. Seria una justa contraprestació a la indiferència aparent que en relació al conflicte s’ha vingut mantenint des de la UE. I, molt possiblement, caldria també exigir responsabilitats a les administracions que el març del 2003 van apostar, al marge de les Nacions Unides, per envair l’Iraq, deixats portar –diguem-ho clarament– per la voluntat de controlar recursos energètics i d’obtenir beneficis arran les tasques de reconstrucció del país una vegada Sadam Hussein fos derrotat. Recorden aquelles frivolitats que se’ns van anunciar de què amb la invasió a Iraq s’aconseguiria baixar el preu del petroli i s’obririen oportunitats per als inversors espanyols? Una vegada més, la distància entre somnis impossibles i realitat ha estat abismal. El més greu és, però, que aquells somnis de grandesa han deixat 600 mil víctimes i un món més insegur damunt la taula.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de març de 2007