Al tornar de vacances, els ciutadans de Catalunya ens hem trobat amb què el president de la Generalitat de Catalunya havia convocat eleccions al Parlament de Catalunya. La data escollida per a la seva celebració ha estat el 17 d’octubre, la qual coincideix amb l’aniversari de la nominació, l’any 1986 a Lausana (Suïssa), de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. Des del moment en què el conseller de la presidència del govern de Catalunya, Xavier Trias, va fer l’anunci oficial de la decisió del president Pujol, els mitjans de comunicació han tingut cura de donar-ne àmplia publicitat i, alhora, recollir-ne els punts de vista del líders dels partits polítics catalans sobre la convocatòria.

Si ens atenem al rebombori que la convocatòria ha despertat, és segur que un hipotètic i imparcial observador poc coneixedor de la realitat política catalana, podria concloure que Jordi Pujol havia decidit convocar les eleccions jugant amb el factor sorpresa. Però res no seria més lluny de la realitat ja que la convocatòria no ha fet més que posar punt-i-final a un dilatat estira i arronsa i a un inacabable reguitzell d’especulacions i de càbales en relació a la data en què els ciutadans de Catalunya serien convocats a les urnes per tal de decidir la configuració del Parlament de Catalunya corresponent a la sisena legislatura i, de manera conseqüent, el color polític del futur govern de la Generalitat. I és que qui estigués al corrent de la política catalana, va marxar de vacances amb la seguretat de què el president Pujol convocaria eleccions el 23 d’agost, coincidint amb la celebració del primer Consell Executiu del govern autonòmic després de les vacances. Per tant, la única sorpresa de la convocatòria podria establir-se en funció del dia en què es va anunciar -un abans del dia previst- i la forma de fer-ho, amb un Jordi Pujol -gran amant dels símbols- enfilat dalt del cim més alt dels Pirineus, el mític Aneto i fent ús del telèfon mòbil.

Així, doncs, -convocatòria, reaccions i projecció mediàtica- haurà seguit un guió rigorosament pautat que, escrit amb temps suficient i estudiat de forma eficient per part de cadascun dels actors polítics, ha estat representat sense més improvisacions que les escasses que es produeixen en qualsevol nova posada en escena d’una obra que porta temps en cartellera. En d’altres paraules, amb la convocatòria no s’ha fet més que confirmar que, en això de la política, cada vegada hi ha menys cartes que no casen i que tot ja està pràcticament inventat i pautat. No obstant i això, ens enganyaríem si creguéssim que res no es pot millorar. Si més no, allò que té a veure amb l’escassa participació dels ciutadans a l’hora d’anar a votar que hauria d’ocupar i preocupar al conjunt de forces polítiques, més enllà de declaracions ampul·loses fetes de cara a la galeria mediàtica.

Si res no canvia i els partits no s’esmercen en l’esforç d’animar la participació dels ciutadans, el 17 d’octubre haurem de constatar la dura, trista i preocupant realitat de què els ciutadans passen d’eleccions, especialment de les autonòmiques. Hora deu ser, que els partits polítics en particular i la societat en general, prenguin consciència de la importància que en democràcia té que els electors -tots els electors- s’apropin a les urnes per fer sentir la seva veu. Especialment després d’observar els elevats nivells d’abstenció que es van produir en  les darreres eleccions europees i municipals. En aconseguir una major participació ens hi va molt a totsplegats. Als partits polítics perquè qualsevol comtessa política constitueix una, encara que no pas la única, de les seves raons de ser. Als ciutadans, perquè són -som- els actors i protagonistes directes, mitjançant el nostre vot, del present i del futur del país.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 d’agost de 1999