S’anuncia a Terrassa la creació d’un gran espai dedicat a discoteques a l’aire lliure per tal d’atreure jovent i fer rendible l’explotació de l’oci que, pel què sembla, és un dels pocs negocis que encara rajen. Això és almenys el què es desprèn d’observar com en les ciutats de Sabadell i de Terrassa i en els seus respectius àmbits territorials d’influència (substitueixi’s per comarques o subcomarques, segons es vulgui i les preferències de cadascú), van apareixent àrees d’oci i de lleure, de grans dimensions.

A despit de què algú em pugui tractar de qualsevol cosa, deixeu-me que us digui que caldria preguntar-se si el conjunt d’àrees i zones de mega-instal·lacions d’oci presents i programades, podran sobreviure. Preguntar-se si -com passa amb les superfícies comercials- hi ha tant “negoci” a fer o si la “demanda social” és tant elevada. Això sense prendre en consideració altres problemes col·laterals -per a dir-ho eufemísticament- que algunes d’aquestes mega-àrees poden acabar comportant.

Perquè si la resposta és que els grans centres d’oci i de lleure tenen futur, el millor serà que els ajuntaments de Terrassa i de Sabadell es deixin de punyetes, es posin d’acord i ens instal·lin a tots sota una gran carpa en la qual viurem de festa continuada. Potser així l’economia potser ens aniria millor i entraríem en una espècie de divertiment “non stop” que, en els temps que vivim no estaria gens malament per a distreure’ns una mica.

Clar que amb la posada en marxa dels mega-centres s’obre les portes a una altre negoci: el de començar a imaginar que en farem de les àrees d’oci si un dia fan fallida…

Publicat a El 9 Nou, el 13 de març de 1997