Si hi ha una setmana durant l’any que, a casa nostra, centri les il·lusions de milions de persones, aquesta és sens dubte la que, entre els seus dies, inclou la data del 22 de desembre. Sobre aquest jorn hi dipositem les esperances els que confiem en què –aquest any sí!–, ens uns minuts i per acció de l’atzar, passarem de la tediosa normalitat de cada dia a sentir-nos amos del món. Qui més qui menys, la nit abans del dia 22, mentre es deixarà anar en els braços de Morfeo, s’imaginarà, encara que sigui per un instant, com podria canviar tot si l’endemà fos tocat per la vara de la sort de la deessa Fortuna.

Però ja se sap que “no es pot dir blat, fins que sigui al sac… i ben lligat” i que somniar no costa res i, en ocasions, fins i tot és recomanable. Els fets, tanmateix, s’acabaran imposant a les il·lusions i la tarda del proper divendres, quan els nois del col·legi de San Ildefonso facin el seu “mutis” pel foro, la majoria ens adonarem que continuem essent tan pobres –o, per allò del got mig buit o mig ple, tant rics– com ho érem el dia abans. I mentre ens consolem, íntimament envejarem als que la sort no els haurà estat pas esquiva. I llavors, ja no tindrem cap més remei que fer-nos a la idea de pensar que potser l’any que vé tindrem més sort.

Perquè l’esperança és el darrer que es perd. Com l’esperança és també el darrer que volen perdre els que, en cinquanta punts del planeta, pateixen encara les conseqüències de l’odi entre homes. Com tampoc no volen perdre l’esperança els que, en massa indrets del globus, en tindrien ben bé prou amb una mica de la sort que, malgrat tot, ens acompanya a nosaltres pel sol fet de viure on vivim.

Publicat a El 9 Nou, el 18 de desembre de 1995