Per diverses qüestions que no venen al cas, no em vaig assabentar que la Mercè Conesa havia mort. De fet ho acabo de saber ara mateix a l’obrir “El Periódico” i descobrir que ahir va ser acomiadada per companys i companyes i amics i amigues. La vaig veure per darrera vegada en ocasió del lliurament de la merescuda distinció d’Ofici de Periodista que el Col·legi de Periodistes li va atorgar fa només uns mesos. Vàrem intercanviar unes molt breus paraules continuació d’uns correus electrònics que ens havíem enviat i vàrem quedar que ens escriuríem de nou… Havíem de comentar un parell de coses i jo li havia de passar uns materials que ella m’havia demanat. Dissortadament, res de tot això, ja no podrà ser.  Amb la Mercè no havíem treballat mai plegats en una redacció. Ho havíem fet, això sí, a la Facultat on ens vàrem conèixer. Des de llavors, quan ens veiem, la feiem petar. Especialment quan, per qüestions professionals, vàrem tractar-nos més sovint. Va ser quan jo treballava a la Diputació de Barcelona i la Mercè es va interessar per polítiques i experiències medioambientals al massís del Garraf. I és que des de sempre havíem coincidit, encara que en ocasions des d’òptiques diferents, en la defensa d’uns mateixos principis i d’uns mateixos valors… Avui la Mercè ja no és entre nosaltres. La recordaré sempre amb aquell somriure característic seu, a voltes enigmàtic, i per damunt de tot, per la seva manera d’entendre i de viure la vida i el periodisme; unes actituds i uns compromís, tan poc habituals, dit sigui de passada, en els temps pels quals transitem.