En la nostra societat occidental, lliurada com està a l’espectacularització de tot plegat, fàcil és acabar adjudicant titulars mediàtics a fets rellevants. Així, arrel dels brutals atemptats a les Torres Bessones i al Pentàgon de fa quinze dies, s’ha vingut imposant la tesi de què l’onze de setembre del 2001 passarà a la història com el dia en el qual va començar la primera guerra del segle XXI. Si parem, però, una mica d’atenció en aquesta afirmació, ens adonarem que, fins i tot davant d’uns fets tan tràgics com aquests, una societat que considerem civilitzada i desenvolupada com la nostra, s’acaba comportant d’una manera hipòcrita i egocèntrica. Talment com si en les causes que van acabar provocant la tragèdia res no tinguéssim a veure amb nosaltres mateixos i amb el nostre comportament històric. Certament, els terribles fets esdevinguts a Nova York i a Washington –que han deixat uns quants milers de víctimes innocents–, són la conseqüència de les maquinacions d’unes ments turmentoses que veuen en les armes i en la força bruta dels atemptats la forma de fer-se notar i sentir. Però no per això deixa de ser menys cert que a l’hora d’analitzar amb rigor i sense apassionaments les causes que es troben en el rerafons d’una acció terrorista tan horrible, haurem de concloure que quelcom deu tenir a veure, en el sentiment d’odi que en els països menys desenvolupats nia, el nostre crònic oblit envers ells i les seves circumstàncies. Un odi que, d’altra banda, és fàcilment alimentat pels interessos i per les actituds demagògiques d’uns pocs que troben fàcil cultiu en la misèria que en determinats punts del planeta es pateix.

L’onze de setembre del 2001 no ha estat tampoc el dia en què va començar la primera guerra del segle XXI. Tot plegat perquè, dissortadament, els conflictes bèl·lics no han deixat d’existir mai i alguns –a despit que mirem cap a una altra banda– enfronten col·lectivitats i països que són a les portes mateixes de casa nostra. Sigui com sigui, en un món cada vegada més globalitzat, les situacions de conflicte per les quals es transita en qualsevol punt del planeta acaben, d’una banda, contaminant les relacions que haurien d’existir entre els pobles, entre les cultures i entre els països; de l’altra, creant terreny adobat per a l’acció de grups terroristes que en cap cas obeeixen les consignes d’un estat.

La tragèdia de fa quinze no és resultat de l’enfrontament de civilitzacions o del conflicte entre occident i orient o de la confrontació entre creences religioses. Si la nostra anàlisi es limités a aquests paràmetres, l’error que cometríem seria important. Els fets de l’onze de setembre del 2001 s’han d’analitzar des de l’òptica irracional d’un terrorisme que s’alimenta i s’estén com si d’una taca d’oli es tractés, sense respectar fronteres i aprofitant-se de les situacions d’odi, d’injustícia i d’insolidaritat que en diversos punts del globus es pateixen. Per això mateix, a banda de les mesures estratègico-militars a adoptar per respondre al brutal atemptat a les Torres Bessones i al Pentàgon, la comunitat internacional s’ha de plantejar com ha de fer front als desequilibris entre països. I a l’aliança internacional contra l’enemic sense cara ni territori que el terrorisme és –dit sigui de passada una aliança que casualment i curiosa només s’ha posat en marxa quan han estat els americans els que n’han rebut els seus efectes directament–, cal bastir-ne una altra que treballi per acabar amb els desequilibris i les injustícies existents entre països rics i pobres.

Vulguem reconèixer-ho o no, el monstre del terrorisme s’ha anat alimentant i creixent al llarg de molts anys gràcies, en part, a errors nostres. Fins fa quinze dies ningú no es prenia seriosament el fenomen. Des d’aquest punt de vista sí que és evident que hi haurà un abans i un després de l’onze de setembre del 2001.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de setembre de 2001