Quan el traspàs de mil·lenni és al tombar la cantonada i els endevinaires de mal averany anuncien desastres, es va viure diumenge passat a Catalunya un terratrèmol especial. En aquest cas, però, no es tractava d’un terratrèmol físic, capaç de fer tremolar terres i cases i encomanar el pànic a persones. Més aviat el què es va produir va ser un terratrèmol polític que amenaçava amb un canvi radical en l’escenari polític català. De moment, però, els efectes inicials del terratrèmol que s’anunciava, han quedat esmorteïts a l’espera que es constitueixi el Parlament de Catalunya, s’elegeixi el president de la Cambra, s’investeixi el president de l’Executiu i es formi el govern de la Generalitat de Catalunya que haurà de fer front a la nova legislatura.

No obstant i això, dels resultats de les eleccions autonòmiques catalanes, se’n desprenen ja algunes lliçons. En primer lloc de la paradoxa de què el partit més votat i que, formalment, guanyava les eleccions, no disposi de massa possibilitats de poder formar govern. És el cas del Partit dels Socialistes de Catalunya, amb els seus Ciutadans pel Canvi que donaven suport a Pasqual Maragall, que s’hauran de conformar, segons que sembla, en ocupar els escons de l’oposició. Per contra, la coalició que quedava en segon lloc, quant a vots, es troba amb més bona posició per governar gràcies a disposar d’un escó més escons i d’obtenir suports parlamentaris suficients. És la coalició de Convergència i Unió que, si res espectacular no es produeix, governarà de bell nou Catalunya sota la presidència de Jordi Pujol.

Una segona lliçó que hauria de preocupar i molt, és la que es desprèn del creixement de l’absentisme entre ciutadans -que va situar-se en més del 40%- i del vot en blanc -entorn un 1% dels vots emesos-. Una i altra dada haurien de fer reflexionar a partits i coalicions sobre l’interès i la il·lusió que desperta entre les persones les seves propostes. La democràcia es fonamenta en la necessària participació dels ciutadans en els afers públics. I si aquesta participació baixa de manera sensible, com ha estat el cas de les eleccions catalanes, la democràcia se’n acabarà  ressentint. Al marge, doncs, dels resultats puntuals i dels canvis que es puguin produir en l’escenari polític català, el terratrèmol ocasionat per l’absentisme i pel tant-se-me’n-fotisme dels electors, és el què més hauria de preocupar. I d’això, ningú no se’n recorda… Evidentment continuem tenint un problema…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 21 d’octubre de 1999