Com si es tractés de la cançó de l’enfadós, l’AVE Madrid-Barcelona continua ocupant titulars en els diaris i minuts en les emissores de ràdio i televisió. Tot plegat perquè encara estem immersos en el debat de si l’AVE ha de passar per aquí o ho ha de fer per allà en el seu pas per Barcelona. De fet, aquesta qüestió –la del traçat– s’ha convertit a hores d’ara en argument electoral de cara a les eleccions municipals del proper mes de maig. I mentre l’Ajuntament de Barcelona defensa el recorregut que, quan s’escaigué, va ser acordat, la coalició de CiU es decanta ara per defensar que la millor opció seria que l’AVE no entrés a Barcelona i que s’aturés només al Vallès… En més d’una ocasió he escrit aquí mateix que jo era de l’opinió que l’AVE no hauria d’haver entrat mai a Barcelona i que hauria estat preferible construir l’estació central a l’altra banda de Collserola, assegurant –això sí– un enllaç eficient i ràpid entre l’estació central del Vallès i el centre de Barcelona. Una opinió que, val a dir-ho, era compartida per força persones i per algunes entitats.

Si s’hagués adoptat aquesta decisió s’hauria contribuït a disminuir l’excessiva concentració de serveis en una Barcelona que presenta una xarxa urbana excessivament carregada, a punt de col•lapsar-se. Quan això es defensava per part d’alguns, CiU apostava per un AVE que entrés a Barcelona i, des del govern de la Generalitat de Catalunya no es volia sentir a parlar de cap altra possibilitat. I aquesta actitud va ser inalterable mentre CiU va tenir responsabilitats de govern. Hom recordarà les cabrioles que es van fer amb Madrid a l’hora d’aconseguir que l’AVE arribés a El Prat i que també ho fes al centre de Barcelona. Van ser els llavors presidents Jordi Pujol i José Ma. Aznar els que van tancar la polèmica establint que l’AVE arribaria a El Prat i també al centre de Barcelona. D’aquí que sorprengui molt que sigui aquella mateixa CiU que va apostar per un AVE pel subsòl barceloní, sigui la que abanderi ara la proposta de què l’AVE no entri a Barcelona i que basi el seu canvi de posicionament en què no hi haurà finalment estació al Psseig de Gràcia. Un argument que no s’aguanta per enlloc, atès que si l’AVE és un ferrocarril d’alta velocitat no pot fer parades a La Sagrera, al Passeig de Gràcia i a Sants, sota el risc de convertir aquest transport en un d’aquells trens correu d’abans que mai no acabaven d’arribar a la seva destinació. Cal novament reclamar coherència als polítics i als seus respectius partits. I és que la visió de les coses hauria de ser la mateixa o, com a mínim similar, tant si s’està al govern com si s’està a l’oposició. No s’hi val defensar tesis diferents en relació a una mateixa qüestió en funció de si es tenen o no responsabilitats de govern. Més que res perquè la ciutadania té tot el dret a saber què és allò que cadascú defensa i no se la pot despistar.

D’aquí que tampoc no ens ha d’estranyar que els ciutadans i les ciutadanes “passin” d’anar a les urnes quan se’ls convoca perquè no tenen clar que defensa cadascú. Les obres infrastructurals són massa transcendents per canviar d’opinió en funció de com bufi el vent. A més, mentre discutim si són llebrers o perdiguers, es perden oportunitats de noves inversions. Tothom deu recordar el retard que van patir les obres de desdoblament de la N-II arran disquisicions relacionades per on havia de passar el nou traçat. L’AVE mateix arribarà a Barcelona amb retard considerable; un retard que res no té a veure amb el caràcter de preferent que s’havia atorgat a aquesta infrastructura. Per si no n’hi hagués prou, amb les obres de l’AVE assistim a la constant degradació del servei de rodalies que RENFE hauria de prestar amb eficàcia i més eficiència. L’excusa és fàcil: la culpa és de les obres de l’AVE. Però tampoc aquí ens podem deixar enredar: el retard de l’arribada de l’AVE incideix en les poques inversions fetes a la xarxa de rodalies els darrers anys.

Publicat a Diari de Sabadell, el primer de febrer de 2007