Feia temps que damunt la taula no s’amuntegaven projectes i propostes que han de tenir molta incidència en el nostre futur ciutadà. I això perquè, possiblement, feia anys que Sabadell no tenia davant seu l’oportunitat de poder desenvolupar grans projectes infrastructurals capaços de conformar el desenvolupament de la ciutat de demà; la ciutat que haurem de llegar als nostres fills i als nostres néts. És hora de decidir què volem per Sabadell i com volem que sigui el nostre creixement futur. És hora de prendre les millors decisions en relació a dues grans infrastructures que ja estan projectades o que es troben en vies de ser projectades: d’una banda, la perllongació del ferrocarril; de l’altra la definició dels vials orbitals que han de contribuir a la millor connexió de la ciutat amb el seu entorn. Sabadell es troba davant un altre d’aquells moments decisius, segurament només comparable –encara que sigui en un context diferent– al que es va donar, ara fa vint-i-cinc anys, quan en el desaparegut Vapor de Can Borràs –avui seu de l’escola Creu Alta–, s’inaugurava una innovadora i imaginativa mostra a partir de la qual s’havia de decidir el futur immediat de la ciutat; una mostra i uns debats que van aixoplugar-se sota el genèric títol de “Sabadell proposa”. La mostra de Can Borràs i els debats que l’acompanyaren, van ser motor de propostes en relació al model de desenvolupament que volíem per Sabadell en la recta final del segle XX. Corrien temps difícils. Feia poc més d’un parell d’anys que la democràcia havia arribat als ajuntaments i Catalunya i la ciutat mateixa es debatien enmig d’una pregona crisi econòmica que venia des dels inicis de la dècada dels 70 i que, a casa nostra, s’havia emportat per endavant la indústria tèxtil que durant tants anys havia liderat i condicionat el creixement de la ciutat. En aquest context Sabadell es veia en la urgència d’acarar un procés de modernització de les seves estructures malgrat encara li mancava de tot: eren diversos els barris que per no tenir, no tenien ni tan sols els serveis urbanístics més elementals.

“Sabadell proposa” va ser com el vapor que va permetre posar en moviment un debat ciutadà del qual en van sorgir idees i propostes, a partir de les quals es va poder contribuir a la dinamització de l’activitat socioeconòmica local. L’equip de govern municipal que aquells dies governava la ciutat –liderat per l’Antoni Farrés com a alcalde i pel ja desaparegut Manuel Garriga com a primer tinent d’alcalde–, va haver de posar molta imaginació per recuperar la il•lusió ciutadana perduda, l’esperança en el futur i l’orgull de ser i sentir-nos sabadellencs. “Sabadell proposa” va contribuir decisivament a definir la ciutat que ara tenim i a greixar els engranatges que ho havien de fer possible: la inversió en obra pública i en equipaments bàsics i l’aposta per dos grans projectes urbanístics com ho van ser l’Eix Macià i el Parc Catalunya.

Ja hem escrit que les circumstàncies i la situació de la ciutat són notablement diferents a les que es donaven en aquells inicis de la dècada dels anys 80 i Sabadell s’assembla ben poc a la ciutat bruta i grisa que abans era. Però Sabadell, com li passava a inicis de la dècada dels anys 80 del segle passat, es troba ara davant una cruïlla de camins i hem d’elegir amb encert la direcció a prendre. Durant les darreres setmanes s’han deixat sentir veus que reclamen una reflexió i un ampli debat entorn les dues obres infrastructurals que més incidència tindran en el desenvolupament de la ciutat. No hauríem de deixar escapar aquesta oportunitat per fer-ho. I si el ferrocarril va obrir, fa més d’un segle, les portes al desenvolupament, torna a ser ara el ferrocarril un dels factors que ha de permetre la millora de les nostres comunicacions internes i externes; el ferrocarril i els vials orbitals. Torna a ser hora, doncs, que Sabadell reflexioni, debati i proposi entorn el seu futur immediat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de gener de 2007