No descobriré res si asseguro que de tots dels indicadors que la crisi ens està deixant damunt la taula, n’hi ha dos de molt preocupants per la seva transcendència. L’un, la destrucció de teixit productiu; l’altre, l’augment del nombre de persones en situació d’atur laboral. Els sabadellencs i sabadellenques d’una edat certa, recordem que uns índexs d’atur superiors als actuals ja s’havien donat a la nostra ciutat a finals de la dècada dels anys 70 i començaments dels anys 80 del segle passat, quan l’atur registrat era de més del 40% de la població activa. A la resta de Catalunya i d’Espanya la situació aquells anys no era pas massa millor. Sabadell va superar en part aquella crisi pels canvis que es van produir en l’estructura de l’economia productiva local després de la desfeta soferta pel sector tèxtil. Clar que eren temps en què ens regíem per la pesseta i vivíem en un món escassament globalitzat. De fet eren uns anys en què Espanya estava fent cua per ingressar en el club selecte dels 9 països que s’aplegaven sota les sigles de la CEE (Comunitat Econòmica Europea), embrió del què havia de ser l’actual UE (Unió Europea) que avui aplega sota la seva bandera a 27 països. Les mesures que s’aplicaren llavors per evitar que l’atur es cronifiqués i per estimular la reactivació econòmica, es basaven en l’aposta per la inversió pública, i en el cas de Sabadell i com a mesura complementària, en el programa d’ocupació comunitària que feu possible que persones a l’atur i sense recursos disposessin de l’oportunitat de compaginar treball i formació a canvi de dedicar un temps a fer tasques d’arranjament i de manteniment d’equipaments i d’instal•lacions públiques en mal estat. A més de persones en atur, les escoles públiques en foren també les grans beneficiades en veure resoltes gran part les deficiències que presentaven.

Cert és que la crisi dels anys 80 ben poc té a veure amb l’actual, d’unes dimensions i abast infinitament superior a la d’aquells anys. Clar que també la diferència en quant a l’adopció de mesures per a fer-hi front és abismal. Més que res pel fet que l’opció única per la qual avui s’aposta està centrada en la reducció dràstica del dèficit, costi el què costi. Fidels a la llei dels mercats i dels seus lleials servidors, el tàndem Merkozy, ha preferit aplicar la mateixa medecina que va utilitzar Margaret Tatcher al Regne Unit sota el principi que els drets pertanyen a les persones, i que per això mateix ni són socials ni tampoc universals, desmuntant en la pràctica les bases sobre les quals se sustenta l’Estat del Benestar. Un principi al qual s’ha apuntat incondicionalment el govern que presideix un encara desaparegut Mariano Rajoy incapaç de donar la cara…

En aquest context, i en l’espera de la reacció d’una oposició que no s’acaba de refer de les recents derrotes electorals, són moltes les persones que han posat la seva mirada i esperança en les eleccions presidencials franceses de diumenge que ve. Unes eleccions de les quals se’n poden derivar canvis notables en les mesures a aplicar per gestionar la crisi. En especial si els pronòstics demoscòpics es compleixin i François Hollande és elegit president del país veí. Des que François Mitterrand va guanyar-les, mai no s’havia generat a casa nostra tanta expectació en relació a unes eleccions presidencials franceses. Sigui com sigui, una cosa és certa: i és que abans que es coneguin els resultats de diumenge, s’han començat a percebre alguns primers indicis de possible canvi en la fins ara dura actitud alemanya. I és que la totpoderosa Angela Merkel ha començat a mostrar símptomes que cal interpretar com que finalment s’ha adonat que sense mesures d’estímul per a l’economia i només lluitant ferotgement contra el dèficit, la recuperació econòmica d’Europa no serà possible.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de maig de 2012