Estava escrit i tard o d’hora havia de passar ja que no hi ha goig que cent anys duri. Tampoc un govern del mateix color al front de la Generalitat de Catalunya. I és que l’executiu de CiU sembla, a hores d’ara, haver tocat fons i viure sota l’amenaça de convertir-se en joguet a mans d’un ambiciós i d’un altívol PP. Tot plegat perquè l’actual govern de la Generalitat de Catalunya solament podrà concloure l’actual legislatura si es plega als desitjos dels populars catalans. S’han acabat els temps en els quals CiU podia fer i desfer al seu gust i, per contra, han arribat per la coalició nacionalista, els dies de patiment. I és que la coalició de CiU, des que es van conèixer els resultats de les darreres eleccions autonòmiques –en què els socialistes van avantatjar als nacionalistes en vots populars malgrat que no en escons– es veu afectada de la síndrome de la feblesa i, allò que encara és pitjor, mentre CiU precisa de suports parlamentaris per governar, a la coalició ningú no la necessita; ni tant sols el PP que, a Madrid, ha fet oblit dels favors i del suport que, en el passat, els nacionalistes catalans li van prestar.

Ja se sap que els errors es paguen; i més encara en política. I, ara, CiU haurà de pagar amb escreix l’error d’haver preferit, a Catalunya, una aliança amb els populars abans de promoure un front comú amb les forces progressistes i catalanistes presents en la Cambra catalana, és a dir, amb republicans, amb socialistes i amb ecosocialistes. Els núvols de tempesta que planen sobre CiU, en forma de desamor dels populars, no fan més que anunciar el temporal que tard o d’hora descarregarà i que, per endavant, podria emportar-se tot el que en el camí trobés. CiU no s’adona encara que es troba enmig d’una torrentera amenaçada per la riuada en forma de desafeccions externes i de distanciaments interns.

La darrera complicada i poc explicable jugada de CiU per mantenir-se en el poder a Catalunya, ha estat la de donar suport parlamentari al projectat Pla Hidrològic Nacional, el qual, segons ja havia assegurat el ministre Cañete, s’havia d’aprovar per “c…”, i al qual CiU s’ha vist obligat a votar sense parar en els costos electorals que aquest suport li reportarà i amb els ulls posats només en la necessitat de sobreviure al front de l’executiu de la Generalitat de Catalunya amb el suport dels populars.

Però quan les coses són com són, la pregunta és saber fins quan el PP està disposat a donar suport parlamentari al govern de la Generalitat de Catalunya. Si més no perquè els populars tenen molt clar que, des d’ara mateix, ells poden fer amb CiU el què més els plagui; també deixar que la coalició nacionalista governi fins que convingui al PP. D’aquesta manera s’aconsegueixen dos efectes de signe diferent, que responen també a ambicions polítiques diferents: d’una banda, el desig dels populars de què CiU es cremi davant els ciutadans de Catalunya i acabi llençant per la borda les seves darreres oportunitats electorals; de l’altra, l’interès del president Pujol –que ja ha anunciat que es retiraria en acabar l’actual legislatura– de sortir de la plaça per la porta gran i que, en tot cas, sigui el seu dofí Artur Mas, qui hagi de carregar amb els neulers d’una possible derrota electoral nacionalista. Jordi Pujol no vol haver de passar pel tràngol de veure’s descavalcat de la presidència del govern de la Generalitat de Catalunya mitjançant una moció de censura votada per totes les forces de la cambra catalana llevat, òbviament, de CiU.

El cas és que, sigui com sigui, l’actual situació política no afavoreix a CiU ni, i això és el pitjor, juga a favor de Catalunya…

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de març de 2001