A Itàlia, un bon dia, davant el desgavell que allí es vivia, una coalició política va fer fortuna: “L’Ulivo”. I avui, la seva ombra, regeix els destins del país transalpí. A Catalunya hi ha qui espera, aspira i desitja a què sigui la versió catalana de “L’Ulivo” la que assenyali el nord de la política catalana en la propera legislatura autonòmica.

A Itàlia “L’Ulivo” començà a donar fruits gràcies a l’interès que hi va posar el PDS (Partit Democràtic de l’Esquerra). Massimo d’Alema, que recollí l’herència d’un massa oblidat Achille Occhetto, va fer que entorn “L’Ulivo” s’apleguessin les forces progressistes italianes amb un objectiu comú: Oferir una alternativa a l’electorat i una estabilitat política a un país en el qual, després del què havia plogut, eren pocs els que confiaven amb els polítics de tota la vida.

A Catalunya hi ha tres forces polítiques marcadament progressistes. Les tres amb sengles debats interns oberts. Són PSC, IC i ERC. Les tres amb voluntat de superar vells desencontres i propiciar un ampli diàleg entre ells. I, si s’escau, establir estratègies comunes. Sota el signe de “L’Olivera”. Però avui per avui PSC, IC i ERC s’acosten més a tres desmais desamparats que no pas a una altra cosa.

Fins aquí res de nou si no fos perquè fa uns dies vareig descobrir que els tres desmais es troben més propers a “L’Olivera” del què jo podia suposar. Fou quan transitava pel camí que des de Can Llong de Sabadell porta a la Torre de Mossèn Homs a Terrassa. A la meva esquerra deixava dues finques: La primera anomenada “L’Olivera” i, només uns metres més enllà, una segona que portava per nom els “Tres Desmais”. Visió de futur? El temps ho dirà.

Publicat a El 9 Nou, el 29 de juliol de 1996