Ha acabat passant el què el PP buscava delerosament: evitar que l’esquerra es coaligués i governés la Comunitat de Madrid. Les eleccions autonòmiques madrilenyes de diumenge han acabat atorgant la majoria absoluta als populars que, ara sí, podran continuar fent i desfent com més els plagui. La victòria dels populars madrilenys s’ha produït enmig d’una alta abstenció, sensiblement superior a la que es va donar el 25 de maig. Previsiblement, l’abstenció haurà perjudicat a l’esquerra i, especialment, al PSOE. D’aquesta manera Madrid es consolida com a feu de la dreta espanyola i els electors madrilenys semblen “passar” olímpicament d’escàndols immobiliaris en els quals s’hi troben vinculats destacats membres del PP o familiars directes d’ells mateixos.

Els resultats assolits pel PP en aquesta segona ronda d’eleccions autonòmiques madrilenyes, fa que els populars treguin renovat pit per desqualificar les propostes progressistes que per la comunitat madrilenya han fet els partits d’esquerra. Però no ens enganyem. Els resultats de les eleccions de diumenge són el resultat de la suma dels efectes de tres factors: el primer, que el PP no acceptés els resultats del 25 de maig i s’aprofités de dus persones impresentables per forçar una nova convocatòria electoral; el segon que el PSOE no depurés internament les responsabilitats que li pertocaven per haver situat dues persones corruptes a les seves llistes; i, finalment, pel control que el PP exerceix sobre la majoria de mitjans de comunicació madrilenys. Aquests tres factors es troben en la base mateixa d’una major abstenció i d’una certa pèrdua de confiança i de credibilitat dels socialistes.

No obstant això, les especials circumstàncies que han envoltat les eleccions autonòmiques madrilenyes, no han de privar-nos de veure el bosc en relació a les “maneres” de fer i d’actuar del PP i que fa girar la vida del país al so que el govern marca. I així assistim a actituds messiàniques dels seus líders, i especialment del president del Govern José Ma. Aznar. Actituds que des de la prepotència, els porta a menysprear qualsevol iniciativa que s’emprengui des d’altres partits i/o latituds en base al principi pervers de “qui no està amb mi, està contra mi”. I així veiem com el president del Govern s’atreveix a defensar la “guerra preventiva” i de no donar explicació de cap mena davant el Parlament espanyol o no fa el més mínim cas d’allò que la ciutadania brama des del carrer (cas Prestigie i guerra de l’Iraq) o a través dels seus legítims representants al Parlament. O com es discriminen parts de l’Estat pel sol fet que no donen suport al PP. I amb un astorament comprovem com amb aquestes actituds, més pròpies de governs de repúbliques bananeres, el PP queda lliure per fer i desfer enmig d’una impunitat fora de tota lògica.

Es clar que no tot és culpa del PP. Ho és també dels que directament o indirecta li han donat o li donen suport i que l’han ajudat a consolidar-se. Ho és també de la incapacitat de l’oposició per fer-se creïble davant la ciutadania i evidenciar que amb les actituds que adopta el PP no s’aconsegueix res més que alimentar desencontres entre les persones i entre els pobles de l’Estat. D’aquí que Madrid -el Madrid del PP que s’alimenta dels rèdits que li proporciona el renovat nacionalisme espanyol que propugna- ens esborrona. Dels ciutadans depèn que el PP i els seus acòlits continuïn fent de les seves…

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 d’octubre de 2003