Influït per l’arribada del bon temps, per les primeres calors i pel desencís que sento quan m’adono que les fogueres rituals de la nit de Sant Joan no han cremat tot el què havien d’haver cremat, decideixo deixar-me portar per la temptació de comentar tres fets que no m’han deixat gens indiferent.
Fet primer: De sorpresa en veure que s’apel•la a la nostra suposada i sovint maltractada consciència cívica per fer-nos notar que les retallades pressupostàries “són atemptatòries” pel nostre benestar. Bufa! No serà que les retallades pressupostàries disminueixen el volum de beneficis d’alguns negocis i això no els agrada als afectats? Ras i curt: les retallades del govern ens afecten a tots. Clar que seria més just que tothom en pagués les conseqüències d’acord amb la capacitat econòmica de cadascú: més els que més tenen, menys els que menys tenen. Però és evident que no és així. Quan ens deien que tot anava tan bé, ningú no es recordava de nosaltres pobres mortals. Se’ns assegurava que els bons rèdits que alguns obtenien generaven guanys que a tothom beneficiaven (?). Que era millor no fer massa soroll, no fos cas que espatlléssim aquell pretès bon moment. Però els mals temps arriben i amb ells els discursos canvien ràpidament d’ordre i de sentit. I aquells que feia només uns mesos mai no ens havien ni ens haurien convidat a la seva taula, no dubten ara ni un minut en voler manipular les nostres conviccions i sentiments a la cerca del vot perdut. L’eterna cançó de l’enfadós: la crisi acaba tractant pitjor a uns més que no pas a uns altres. La prova d’aquesta evidència: els rics –aquells que disposen de més d’un milió de dòlars en inversions i productes financers– van augmentar a casa nostre i el darrer any, un 12,5%. Sense més comentaris ni tampoc més paraules.
Fet segon: Félix Millet i Jordi Montull són a la presó. No pas per estafa i robatori continuat i confessat, com hauria d’haver estat. Hi són per indicis de trànsit d’influències. Davant aquesta circumstància, la tranquil•litat que sentim en pensar que s’ha fet justícia, es contradiu necessàriament amb el fet d’haver de reconèixer que la justícia l’ha errat. Perquè Millet i Montull no han ingressat a presó pel què s’ha comprovat que són, sinó preventivament (que vol dir també temporalment) només pels indicis del què possiblement podrien haver fet. Déu n’hi do! Per si amb aquest galimaties no n’hi hagués prou, l’advocat defensor de Millet, aprofita l’“avinentesa” per posar de relleu aquesta incoherència de la justícia que envia a presó a unes persones per una causa “molt més menor que no pas la principal”. Amb arguments d’aquesta dimensió i amb decisions judicials impossibles de comprendre, no pot sorprendre a ningú que la desafecció de la ciutadania ja no es limiti a l’àmbit de la política sinó que s’estengui també al de la justícia. Viure per a veure!
Fet tercer: Què està passant que fins i tot la premsa britànica seriosa, de la qual el The Times n’és –n’era almenys fins ara– un clar exponent, ha de publicar a portada notícies més pròpies de la premsa sensacionalista? Si fa una setmana, The Times s’entretenia a comentar i vincular el suposat baix rendiment d’un futbolista d’elit amb la relació sentimental que aquest futbolista manté amb una periodista d’èxit, el darrer cap de setmana assegurava, també a portada, que Barcelona havia deixat caure “la màscara liberal” darrera la qual s’amagava. L’argument: els acords d’ajuntaments de prohibir la burka en espais municipals… Quan un mitjà de comunicació ha d’actuar d’aquesta manera és símptoma clar de la pèrdua de la seva condició de referent en el camp de les idees. Anem malament.
Els temps de crisis no perdonen a res i a ningú…
Publicat a Diari de Sabadell la Diada de Sant Joan de 2010
Sobre el cas Millet, avui he vist aquest article en un dels diaris digitals:
“Una de les grans novetats que aporta el tema és que ningú absolutament ningú sap res del que va passar. Els consellers -i ex-consellers- no en saben res perquè és qüestió dels directors generals. Els directors generals no en saben res perquè és qüestió dels funcionaris. L’alcalde, que era cosa dels tinents d’alcalde. Els tinents d’alcalde que és cosa dels funcionaris i dels interventors. Els funcionaris -alguns- diuen que ja ho van avisar, però que els diputats del Parlament no els van fer cas i ara els diputats del Parlament munten una comissió d’investigació per arribar a la previsible conclusió que no en saben res ni ho sabran. Catalunya en estat pur. Veure, sentir i callar.” He de dir que la justícia ara s’assembla més a la dels EEUU. Qui té poder adquisitiu té un bon advocat que el defensa, qui li toca un advocat d’ofici… La justícia s’ha comprovat que no és igual per a tothom.
Sobre l’article de ‘The Times’, els vaig escriure, dient que si aquest era el cas, els tenistes podrien perdre al igual la seva concentració per portar a les seves parelles als partits. Tot plegat ridícul.
I sobre el fet primer… crec que has dit tot el que la majoria de gent pensa.
Tot plegat has fet uns molt bons raonaments.
Res ja no serà com abans
Malauradament és així, amb el títol ho dius tot.
En el primer punt, quan parles de la retallada de sous, també crec que s’hauria d’haver fet equitativament (som un país democràtic, no?), ara, sempre hi quan es respectessin uns mínims. Els “pobres mortals” que en prou feines arriben a cobrar els 600€ nets, bé… , ja tenen prou feina en arribar a fi de mes però pels que cobren una quantitat més o menys raonable, retallar-ne un “pessic”, no els hi seria tan feixuc. Potser entre tots, no haurien d’haver rebut una bufetada tan gran els funcionaris i els pensionistes. No li veig la lògica per en lloc, a que unes persones que dediquen la seva vida a l’ensenyament, a la sanitat, a l’administració pública i d’altres, siguin els que hagin de pagar els plats trencats. I en el que es refereix als pensionistes, alguns tindran de creuar “un bon camí d’espines per guanyar-se el cel”, tot i que per edat, son els primers que els hi hauria de tocar emprendre’l. Ara, aquestes persones que van ben carregats de bitllets a la butxaca, el “pessic”, tot i que més recargolat, crec que no se’n adonarien massa. Fins i tot, ALGUNS, GENS. A més de quatre m’agradaria saber si els hi toquen ni un sol ral. No crec que tots passem per la mateixa mola, si fos així, l’augment del % de l’any passat, creus que seria tan elevat?
Quan arribo al segon punt, fa tanta pudor que el defineixo amb poques paraules. El cas dels “senyors” –millor dit, “porcs”– Millet i Montull, ens fa veure fins on arriba la fiabilitat de la justícia en aquest país. Per dir-ho d’alguna manera, ningú “pot” recordar qui va deixar anar “la tifa”, ni qui va ser el primer en trepitjar-la i va començar a notar-se l’olor. L’amnèsia és de tal magnitud, que encara es va encomanant. Aquí si que dubto molt que s’arribi a trobar una vacuna per pal·liar-ho.
I en quan al tercer punt, crec que el problema que tenim a sobre tots plegats, és massa greu i des del diari més modest fins al considerat un dels més seriosos, com pot ser “The Times”, han tingut d’arribar a publicar aquest tipus de noticies de caire mediàtic, referents a la vida social, per omplir fins i tot la seva portada. Creus que políticament algú els hi pot donar una noticia REAL de tot aquest entrellat? – em sembla que els governs d’arreu prefereixen callar, abans de seguir explicant un argument que no s’aguanta per en lloc i que són els primers en no saber com ens en podrem arribar a sortir.
Em fa l’efecte, Joan, que la classe política ha perdut de vista el que representa tenir un càrrec dins de l’administració pública. Se suposa que una persona que ha resultat electa per medi de les urnes és una persona vàlida per treballar pel poble, que l’ha triat, amb honradesa, honestedat, ètica, capacitat (si no és així, no et presentis), humilitat, etc i que ho ha de fer per un temps determinat tornant després a la seva feina anterior.
En canvi volen perpetuar la cadira fent, com va dir la “pepera” catalana a TV3, campanya electoral a tothora. No haurien d’estar per la feina de millorar les condicions del poble en lloc de mirar-se el melic i repassar amb sanya els seus adversaris? I per què la volen mantenir? pels sous tan elevats que es permeten. Cóm pot haver tanta diferència d’ingressos en cada casa? Si són els polítics els que fiquen ma de les arques més que ningú. Em posen dels nervis. I després ataquen les butxaques del poble planer per que falten diners. El defensor del poble hauria de fer hi quelcom.
I del poder jurídic que podem dir, que encara van amb la visera i les punyetes? D’acord que a Catalunya s’estan modernitzant, però la quantitat de paper que han d’anar d’un departament a un altre amb una lentitud exasperant, uns jutges amb uns criteris tan diferents, que es barallen entre ells, que tenen color polític (?) cóm poden ser progressistes o conservadors?
El cas Millet clama al cel. Vaig sentir per la ràdio a una dona que es lamentava. El seu fill l’havien pres per un robatori destinat a comprar droga, res a veure amb les quantitats saquejades pel Millet. Trobava just que el seu fill estigués empresonat però no podia entendre el perquè Millet era al carrer. I jo tampoc ho entenc. Ara el tanca una altra jutgessa per prevenció. El món està ben girat, deia Serrat en una cançó.
I després del polític i el jurídic, ens parles del poder dels medis i la seva adaptació a la necessitat de vendre, és un negoci i cal mantenir-lo, i fer bugada de qualsevol cosa que tingui sortida.
Vols dir que la culpa de tot això no la tenim nosaltres? On són aquells anglesos que compraven The Times o escoltaven la BBC per la serietat de les seves informacions? Han canviat ells i nosaltres, clar, tant com per perdre el senderi del sentit comú?
Gràcies, Joan, per les teves reflexions. Ens fas pensar… ara caldria actuar.
Miquel