foc-de-st-joan.jpg

Influït per l’arribada del bon temps, per les primeres calors i pel desencís que sento quan m’adono que les fogueres rituals de la nit de Sant Joan no han cremat tot el què havien d’haver cremat, decideixo deixar-me portar per la temptació de comentar tres fets que no m’han deixat gens indiferent. 

Fet primer: De sorpresa en veure que s’apel•la a la nostra suposada i sovint maltractada consciència cívica per fer-nos notar que les retallades pressupostàries “són atemptatòries” pel nostre benestar. Bufa! No serà que les retallades pressupostàries disminueixen el volum de beneficis d’alguns negocis i això no els agrada als afectats? Ras i curt: les retallades del govern ens afecten a tots. Clar que seria més just que tothom en pagués les conseqüències  d’acord amb la capacitat econòmica de cadascú: més els que més tenen, menys els que menys tenen. Però és evident que no és així. Quan ens deien que tot anava tan bé, ningú no es recordava de nosaltres pobres mortals. Se’ns assegurava que els bons rèdits que alguns obtenien generaven guanys que a tothom beneficiaven (?). Que era millor no fer massa soroll, no fos cas que espatlléssim aquell pretès bon moment. Però els mals temps arriben i amb ells els discursos canvien ràpidament d’ordre i de sentit. I aquells que feia només uns mesos mai no ens havien ni ens haurien convidat a la seva taula, no dubten ara ni un minut en voler manipular les nostres conviccions i sentiments a la cerca del vot perdut. L’eterna cançó de l’enfadós: la crisi acaba tractant pitjor a uns més que no pas a uns altres. La prova d’aquesta evidència: els rics –aquells que disposen de més d’un milió de dòlars en inversions i productes financers– van augmentar a casa nostre i el darrer any, un 12,5%. Sense més comentaris ni tampoc més paraules.

Fet segon: Félix Millet i Jordi Montull són a la presó. No pas per estafa i robatori continuat i confessat, com hauria d’haver estat. Hi són per indicis de trànsit d’influències. Davant aquesta circumstància, la tranquil•litat que sentim en pensar que s’ha fet justícia, es contradiu necessàriament amb el fet d’haver de reconèixer que la justícia l’ha errat. Perquè Millet i Montull no han ingressat a presó pel què s’ha comprovat que són, sinó preventivament (que vol dir també temporalment) només pels indicis del què possiblement podrien haver fet. Déu n’hi do! Per si amb aquest galimaties no n’hi hagués prou, l’advocat defensor de Millet, aprofita l’“avinentesa” per posar de relleu aquesta incoherència de la justícia que envia a presó a unes persones per una causa “molt més menor que no pas la principal”. Amb arguments d’aquesta dimensió i amb decisions judicials impossibles de comprendre, no pot sorprendre a ningú que la desafecció de la ciutadania ja no es limiti a l’àmbit de la política sinó que s’estengui també al de la justícia. Viure per a veure!

Fet tercer: Què està passant que fins i tot la premsa britànica seriosa, de la qual el The Times n’és –n’era almenys fins ara– un clar exponent, ha de publicar a portada notícies més pròpies de la premsa sensacionalista? Si fa una setmana, The Times s’entretenia a comentar i vincular el suposat baix rendiment d’un futbolista d’elit amb la relació sentimental que aquest futbolista manté amb una periodista d’èxit, el darrer cap de setmana assegurava, també a portada, que Barcelona havia deixat caure “la màscara liberal” darrera la qual s’amagava. L’argument: els acords d’ajuntaments de prohibir la burka en espais municipals… Quan un mitjà de comunicació ha d’actuar d’aquesta manera és símptoma clar de la pèrdua de la seva condició de referent en el camp de les idees. Anem malament.

Els temps de crisis no perdonen a res i a ningú…

Publicat a Diari de Sabadell la Diada de Sant Joan de 2010