He tingut la sort de passar uns dies força gratificants, allunyat del ‘mundanal’ soroll que emana tant de la política catalana com de l’espanyola i que tot ho impregna i condiciona, amb el risc de cansar a una ciutadania que es mostra ansiosa de veure com s’acaren els problemes que l’afecten. A Madrid, la política espanyola continua ancorada en una situació impossible incapaç de trobar una sortida després d’una setmana presidida per sengles sessions d’investidura en les que l’espectacle i els gestos varen superar les propostes polítiques. Per la via del no diàleg i de les línies vermelles està clar que la política espanyola avança amb pas ferm cap a unes noves eleccions, a menys que en el darrer segon del darrer minut del darrer dia es produeixi algun fet inimaginable, a l’estil del que es va produir a Catalunya quan Artur Mas va fer un pas al costat per evitar unes noves eleccions. Clar que si això d’unes noves eleccions acaba passant amb Espanya, tampoc no hi ha cap garantia que res canviï atès que són els models de relació política preexistents i les ànsies de fer-se amb el govern els que s’avantposen als projectes polítics a partir dels que vertebrar i donar sentit i consistència a un programa de govern que pugui ser avalat per la majoria del Congrès.
Ho estem veient a Catalunya quan amb preocupació observem que la majoria parlamentària independentista que dóna suport al govern que presideix Carles Puigdemont, ni és tant ferma ni tant consistent com se’ns va assegurar arran la signatura del pacte que varen subscriure Junts pel Sí (JxS) i la CUP i que havia de garantir la plena estabilitat del govern. Malgrat es vulgui desvirtuar, el cert és però que des que el nou govern començà a caminar l’11 de gener, les desavinences entre JxS i la CUP han sovintejat. Unes diferències que no només s’han donat entre els dos socis parlamentaris independentistes, sinó que han començat a aflorar també dins la coalició de JxS. Deu ser una de les conseqüències possibles que es poden derivar d’una coalició (JxS) i d’un pacte parlamentari fonamentat en l’objectiu d’assolir la independència de Catalunya en un termini màxim de 18 mesos; un pacte parlamentari basat en un model de gestió i no pas en un projecte de país que, per això mateix, es veu afectat pels posicionaments ideològics que conflueixen en JxS i pels que separen aquesta coalició de la CUP.
I com que no només de procés cap a la independència com a model de gestió pot viure un país, són les polítiques que des del govern es prioritzen i s’impulsen les que donen pistes quant al projecte de país pel qual es vol apostar. I és aquesta diferència entre model i projecte de país allò que la setmana passada es va posar de relleu al Parlament de Catalunya en sengles votacions que no varen abonar les tesis del govern. En la primera JxS no va poder evitar que amb el suport de la CUP prosperés la proposició de llei que havia estat presentada pel PSC, per la que es reclamava que revertís la privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) que havia estar aprovada pel govern anterior. En la segona, la divisió de criteri va afectar a JxS quan els seus membres votaren de forma diferent la moció presentada per la CUP que tenia com a rerefons el destí del monument commemoratiu de la batalla de l’Ebre que s’aixeca al bell mig del riu al seu pas per la ciutat de Tortosa.
Ho he escrit en d’altres ocasions: una cosa són els models de gestió política d’entre els que la independència n’és un d’ells, i una altra és el projecte econòmic, polític i social del nou país que hem de construir. És des d’aquest punt de vista, que el debat entorn als pressupostos de la Generalitat pot ser altament clarificador…
Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de març de 2016
Sap greu posar un exemple massa sobat. Però ho vam viure en els darrers anys del dictador i en la transició. Tots units contra el règim imposat per Franco i els seus acòlits, els demòcrates units a l’Assemblea de Catalunya contra els opressors i els seus hereus. Però un cop assolida la democràcia -verge la d’aquell moment, com verge la d’aquesta, diguem, segona transició-, a cada opció política se li veu el de sota, els seus interessos propis en política social, econòmica, cultural…
Podem pujar guineus, porcs i gallines a la barca per travessar el riu de pressa i corrent perquè ens atrapa el llop. Però un cop arribats a l’altra riba, corrin la gallina i els porcs tant com puguin fugint de la guineu… i tampoc el porc i la gallina podran compartir massa ja que als porcs els agraden massa els ous.
Bonic lo de llops, guineus, porcs, gallines i ous… Si tu tens jo ho cobejo…