De sempre m’ha agradat anar al cinema. De fet és un costum que intento practicar cada cap de setmana. També en temps de pandèmia. Ahir hi vaig tornar. Volia veure el documental “Maragall i la Lluna” que ja, en el seu títol, amaga un doble i gens sobrer sentit. D’una banda que Pasqual Maragall, a diferència de molts polítics, mirava la lluna i no pas el dit que l’assenyala. De l’altra que la Lluna (la Lluna Pindado) és la noia que ha ideat i conduit la producció. Ella va conèixer a Maragall de petita, quan el 1993, es va instal·lar a casa seva disposat a viure de prop els problemes del barri de Roquetes del barceloní districte de Nou Barris. Avui, la Lluna és una actriu que fa uns anys va acarar un treball de recerca que la va portar a conversar amb familiars, amics, col·laboradors i polítics coetanis de Pasqual Maragall. A partir d’aquests diàlegs, la Lluna construeix un retrat “íntim i universal, humà i contradictori, vitalista i colpidor” (com es diu en la sinopsi del documental) de qui ha estat el millor alcalde de Barcelona. Tanmateix, a través d’aquest retrat podem entreveure les claus de la transformació de Barcelona durant el període que Maragall en va ser alcalde, així com apropar-nos al pensament social i polític (de ciutat, de país, d’Europa) d’una persona visionària que es distingia per anar un parell de passos més endavant que no pas la resta i que per això mateix, va ser vituperat per aquells il·lusos incapaços d’entendre’l. En aquest sentit són impagables els testimonis d’un José Bono ventant-se d’haver animat a Rodríguez Zapatero a laminar l’Estatut, d’un Jordi Pujol qualificant-lo “d’insaciable” o d’un Artur Mas, que cínicament el descriu com a “audaç, valent i indisciplinat”. Llàstima que Felipe González, d’entre d’altres, declinessin dir-hi la seva sobre aquest personatge, singular i irrepetible… En fi, Maragall, el dit i la lluna.