No pot entendre’s com quan un desastre ecològic esdevé, ningú no n’acaba pagant les conseqüències arran la seva responsabilitat o els danys causats. Fa un parell d’anys, el Parc Natural de Doñana al sud d’Espanya, va veure’s afectat per les deixalles tòxiques accidentalment abocades al riu per una explotació minera. Fins ara ningú no ha pagat per aquells danys i la planta responsable de l’abocament –que d’altra banda ha rebut importants ajuts econòmics públics– és a punt de tancar les instal•lacions. Fa ben pocs dies, el vaixell italià Ievoli Sun, s’enfonsava en el Canal de la Mànega amb una càrrega de 6.000 tones de productes tòxics. La pregunta és la de sempre: qui n’acabarà pagant les responsabilitats? Són alguns exemples de la importància que donem al risc d’accidents ecològics fins que aquest s’esdevé. Llavors, tots són presses per amagar-ne les conseqüències medio-ambientals i per evitar que algú ens apunti per les responsabilitats administratives i/o polítiques que se’n puguin derivar.

Això sí, quan la catàstrofe és un fet i els seus efectes es comencen a sentir, no falten ni promeses ni compromisos administratius i polítics de tota mena. Però el mal ja és irreversible i, dissortadament, passats uns mesos ningú ja no es recordarà de l’exigència de responsabilitats, mentre que els danys ocasionats s’aniran afegint pesadament en la càrrega atresorada d’altres causats anteriorment. I si bé és cert que les conseqüències primeres de qualsevol accident ecològic les pateixen els que viuen i treballen en la zona geogràfica afectada, la suma de les conseqüències dels desastres ecològics les acabarem pagant amb escreix tots nosaltres o, per dir-ho més clarament, les generacions que a nosaltres ens seguiran. No ens adonem, o no ens volem adonar, que naveguem en un mateix vaixell i que res del que afecta al medi ambient no ens és aliè per molt lluny i distants que, geogràficament parlant, ens trobem del problema.

Joan Manuel Serrat es lamenta a Pare que “el riu ja no és el riu”, que “el bosc ja no és el bosc”, que “el camp ja no és el camp”, que “ens estan matant la terra”. Qui sap si, però, amb la nostra passivitat activa i comprovada, amb la comoditat que la rutina de cada dia ens atorga i amb el tant-se-m’en-fotisme col•lectiu que patim, som nosaltres mateixos els que estem matant la terra…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el de novembre de 2000