euro2.gif

Els esculls que contaminen l’ambient i que posen difícil aprofitar la més mínima oportunitat de recuperar part de la confiança perduda creixen dia rere dia. Un d’aquests esculls es sens dubte la virulència de la batalla política està adquirint darrerament. Només cal escoltar als uns i als altres per concloure que hi ha qui està obsedit en treure rèdit polític de la situació. Només cal escoltar a personatges de la vida política espanyola i també catalana per adonar-nos com la legítima crítica al govern ha donat pas ràpidament als en adjectius de baixa volada i a cridaners titulars mediàtics. No s’adonen els que així es comporten, que és en moments de crisis quan la importància de les persones és més determinant. Molt més que no pas la lluita per la conquesta del poder al preu que sigui. Falta i falla el diàleg entre govern i oposició. És cert. Però falta i falla més encara més aquella elegància política en les formes que al cap i a la fi és la que acaba per transmetre confiança. El govern no fa les coses bé. Malauradament, però, tampoc no les fa bé l’oposició i així, pel camí de la crispació serà pràcticament impossible aconseguir la tranquil•litat que fa falta per superar moments atzarosos com els actuals.

Els mercats –eufemisme que defineix perversos mecanismes de control no democràtic i especulatius–, diuen la seva a partir d’establir hipotètiques fortaleses, confiances i bones governances. Uns valors, aquests, que pugen o baixen segons siguin uns o altres els observadors i unes o altres les percepcions que els “mercats” tenen d’un país en un  moment determinat. Percepcions aixecades damunt d’intangibles. D’aquesta manera, “els mercats” penalitzen, per exemple, desencontres més o menys evidents entre líders i forces polítiques, econòmiques o socials d’un país. També el grau de crispació política. I quan l’entesa i la crispació política cotitzen a la baixa, sabem de sobres quines conseqüències se’n deriven. Llavors és el moment dels guions preescrits i de l’adopció de mesures imposades de les que, com estem veient aquests dies, no se’n escapa pràcticament ningú. D’acord amb aquest guió, la propera estació del nostre via crucis ha de ser la reforma del mercat laboral; una reforma que poc tindrà a veure amb la reforma per al mercat laboral que ens fa falta.

No podem oblidar que la crisi no és un problema només nostra. Afecta a totes les economies occidentals perquè aquesta és una crisi que apunta directament al cor de l’actual sistema econòmic que cal transformar amb urgència. És, sobretot, una crisi que posa en qüestió l’Estat del benestar que tants esforços i tant de temps ens ha costat conquerir. Rajoy i Aznar, que no militen precisament en aquesta divisió ni aquest model social d’Estat, s’erigeixen ara –per allò de “a río revuelto…”–, en fervents defensors de les classes socials més dèbils. El govern certament no ho fa bé i va amb una marxa forçada. Com també hi van d’altres governs més sòlids que no pas el nostre. El problema és que el PP com a alternativa de govern tampoc no ho està fent bé. Davant l’oportunitat de poder demostrar la seva responsabilitat i visió d’Estat prefereix mantenir-se  instal•lat en la seva estratègia de “com més malament millor”. No deuen ser conscients els populars del “boomerang” amb el qual estan jugant. S’obliden que mitjançant la política de terra cremada que practiquen, deixen darrere seu un terreny erm sense possibilitats que a curt i a mig termini hi fructifiqui res. Però ells, els populars, malgrat els advertiments que els seus col•legues polítics europeus els fan de crida a la responsabilitat, continuen a la seva… Els “mercats” se’n aprofiten i la ciutadania en pateix més encara les conseqüències. 

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juny de 2010