Quan la nit del diumenge veiem i escoltàvem per televisió les primeres declaracions de Nicolas Sarkozy i de Ségolène Royal, just quan feia pocs minuts que s’havien tancat els col•legis electorals francesos, una sana enveja es despertava en nosaltres. No n’hi havia per menys. I és que no és gens fàcil poder veure com els candidats a la presidència de la República Francesa es comportaven i es respectaven una vegada tancats els col•legis electorals i mentre esperaven el veredicte oficial de les urnes. L’oficiós –el dels sondatges– ja es coneixia i semblava, tal com després va ser, inamovible. Al marge de les simpaties polítiques que a cadascú de nosaltres puguin generar-nos els candidats Sarkozy o Royal, haurem de convenir que l’elegància política va imperar al llarg de tota la nit electoral amb nombroses referències i reconeixement a la feina feta i a la campanya del  candidat opositor. Royal va reconèixer immediatament que havia perdut la segona volta de les eleccions i es va avançar a felicitar a Sarkozy per l’èxit obtingut i per haver estat elegit nou hoste del Palau presidencial de l’Elisi durant els propers cinc anys.

Tot plegat, vist des de la nostra òptica, semblava formar part d’una estudiada posta en escena. Però no! No es tractava de fer teatre. Es tractava de mantenir la confiança dels electors de l’un i de l’altre, que s’havien mobilitzat per fer sentir la seva veu i per pronunciar-se davant els dos models de regir els destins de la V República que se’ls posaven davant i que defensaven el conservador Sarkozy i la socialista Royal. I va ser Sarkozy, representant i líder d’una dreta que ja voldríem per a nosaltres, qui va fer-se amb la major confiança de la ciutadania i, a més, enmig d’una ben alta participació d’electores i electors. Mai, en unes eleccions presidencials franceses, s’havia aconseguit una tan alta participació que, pràcticament arribava a un 85% del cens amb dret a votar.

Escrivia més amunt entorn la sana enveja que ens produïa observar, d’una banda, el comportament de la societat francesa durant tot el procés electoral; de l’altra, el comportament dels candidats a la presidència de la República sense oblidar-nos de valorar com cal el comportament elegant i exquisit dels candidats tan bon punt es varen començar a conèixer els primers sondatges que ben aviat van ser corroborats per les dades que s’anaven coneixent mentre l’escrutini avançava. I si ens sobta encara més aquest comportament és perquè a casa nostra fa temps que el joc net sembla haver abandonat la política. I amb ell també els electors han optat per abandonar les urnes. Haurem de prendre exemple dels francesos que saben el què es jugaven, van anar a votar d’una manera massiva. Haurem de prendre exemple dels francesos que, contra el què havia passat en anteriors campanyes electorals, varen deixar de mirar-se França com si fos el mèlic del món i ambdós candidats defensaren una França plenament inserida en la Unió Europea a la cerca de solucions pels problemes més importants amb els quals la societat francesa s’enfronta. Uns problemes que, per qüestions òbvies, són pràcticament els mateixos amb els quals ens enfrontem nosaltres. A banda havien deixat els francesos, les opcions més catastrofistes com les que anunciava l’ultradretà Lapin que, finalment, sembla ha estat descavalcat del seu setial pel bé dels francesos mateixos i de la resta d’europeus.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de maig de 2007