Hem de tornar sobre la qüestió dels óssos. Una qüestió que ha estat i encara serà recurrent per molt temps. No fa massa dies els periodistes captaven, amb els seus objectius, les anades i les tornades de l’óssa Melba i les seves cries. A través de les fotografies i de les imatges de televisió quedava ben clar que eren tres els óssets que varen néixer després de l’hivern i que han vingut a doblar la població d’óssos bruns en els Pirineus. Darrera de la notícia i de les tendres imatges de la mare óssa i dels óssets passejant i buscant aliments, continua ben viva la polèmica pel que fa a l’oportunitat ‑o no!, que diria aquell‑ de la reintroducció de l’ós en els Pirineus i del desenvolupament del programa Life de la Unió Europea que l’ha fet possible. Mentre uns se’n feliciten i es senten entusiasmats amb la iniciativa comunitària, uns altres hi continuen mostrant la seva oposició i carreguen en el deure del programa les mortals desfetes en ramats de bestiar.

Els més crítics amb la reintroducció de l’ós en els Pirineus al·leguen, com a única i potent raó, el teòric perill que aquests animals representen pel bestiar. S’obliden que l’ós era present en els Pirineus fins fa pràcticament una dècada i que està per comprovar si són els óssos els causants de les baixes produïdes en els ramats. Les veus favorables asseguren que amb l’ós bru, el massís recupera una part de la fauna que mai no hauria d’haver perdut i que, des d’un punt de vista estrictament ecològic, uns Pirineus amb óssos són uns Pirineus millors, més rics i més ben conservats. Com és habitual en casos com aquest, hi ha opinions i posicionaments per a tots els gustos.

Això no obstant la polèmica no decaurà i nous arguments es vindran a afegir als adduïts. Hauran de passar alguns anys fins que la presència de l’ós en el massís pirinenc sigui tant normal com ho és la de les altres espècies que hi habiten. Llavors ningú no discutirà la presència de l’ós bru i fins i tot, possiblement, hi haurà qui voldrà penjar‑se medalles per aquesta presència. Unes medalles a les quals no haurà estat mereixedor si ens atenem al què ara molts afirmen. Però també això és llei de vida. En qualsevol cas les imatges difoses a través dels mitjans de comunicació de l’óssa Melba i de les seves cries -dues d’elles batejades per infants francesos com Caramelle i Boutxie-, demostra que l’adaptació d’aquests animals en l’hàbitat pirinenc ha estat fàcil. Falta només veure ara si, a més, serà duradora…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 18 de juliol de 1997