Cada cop són més els que tenen domicili virtual –un e-mail per als entesos i experts– a Internet. També els que al telèfon de sempre n’hi afegeixen ara un altre de mòbil. No és gens estrany doncs que quan encetem diàleg amb algú i després d’uns minuts de conversa ens intercanviem les targetes, observem com el que rep la nostra transforma el seu semblant. Quan això passa no hi ha dubte. Es just el moment en què ell –o ella– descobreix que en la nostra tarja no hi consta ni un número de telèfon mòbil ni res que s’assembli a un E-mail.

–Home! –farà el nostre interlocutor/a amb petulància i amb mirada inquisidora–, no em diràs que no tens e-mail!… Deus tenir com a mínim un mòbil!… –conclourà compassivament.

Llavors, nosaltres, amb el gest encongit però amb veu ferma i segura li confessarem que no. Que no som port de destinació per als navegants del ciberespai-intergalàctic-virtual de l’Internet, com tampoc no tenim la cobertura de cap telèfon mòbil. Que tota la cobertura de la qual disposem ens la proporcionen, com a molt, l’assegurança de la llar, la del cotxe i la de la Seguretat Social.

Els apòstols i els militants d’Internet, que no sé si són molts, però que Déu n’hi do el soroll de “bits” que fan, s’estan organitzant d’allò més i diàriament naveguen pels mars i les aigües virtuals del silici. Els que encara, en expressió del “gurú” Negroponte utilitzem els “àtoms”, diàriament naveguem pel món real i vindrà una hora en la qual potser ens haurem també d’organitzar… Perquè això d’estar sense cobertura i no disposar d’e-mail passa com el fumar, que diuen que no té futur…

Publicat a El 9 Nou, el 17 de juny de 1996