S’acosten contesses electorals i això es comença a notar en l’ambient. El líder del PP Mariano Rajoy ha donat instruccions als seus per tal que evitin el debat públic a l’entorn de la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya del 2006 que, com se sap, no ha afavorit les tesis que ells abonaven quan presentaren els recursos d’inconstitucionalitat fa quatre anys. Pensaven que guanyarien en el Tribunal Constitucional allò que no havien pogut guanyar ni al Parlament ni davant la ciutadania de Catalunya. Rajoy, coneguda la sentència, té pressa en passar pàgina per aconseguir que la pressió sobre Alícia Sánchez-Camacho, el seu referent a Catalunya, s’apaivagui el més aviat possible. Vol centrar la mirada cap els casos Palau i Pretoria susceptibles de salpicar a CiU i al PSC. Rajoy i Sánchez-Camacho amb això no fan més que aplicar el vell i savi principi que sovint deia la meva àvia de “receptes tinc que per a mi no vull”. I és que els casos de corrupció política afecten molt més al PP i les responsabilitats recauen sobre alguns dels seu membres més destacats sense que res no passi, almenys de moment. Parem compte sinó en els casos Fabra, Gürtel o Palma Arena. Sigui com sigui, el PP es posar la pell de bé i es disposa a recuperar la confiança perduda de sectors socials i econòmics teòricament propers a les tesis populars. L’objectiu: ser clau de volta a l’hora que el parlament del Parc de la Ciutadella hagi d’elegir la persona que haurà d’encapçalar el govern de la Generalitat de Catalunya durant la propera legislatura.

En democràcia tots els acords són possibles. Només depèn del joc de les majories i de les minories i de les aliances que entre partits s’estableixin en un moment determinat. Sabem que en política, els estranys companys de viatge sovintegen. I com a mostra dos botons. El primer, el pacte del Majestic del 1996, pel qual Aznar i Pujol solemnitzaven l’aliança que havia de permetre que governés a Madrid amb el suport dels nacionalistes catalans. El segon, més recent, al País Basc amb un pacte establert entre PP i PSOE que va permetre acabar, de fet, amb la tradició de governs nacionalistes que havia estat la norma des que es va formar el primer govern autonòmic, l’any 1980. A partir d’aquesta experiència, el PP es deleix per poder fer ara el mateix a Catalunya encara que amb l’objectiu de donar el govern a CiU i posar punt i final a dos mandats seguits de govern tripartit.

En política dos més dos no sempre sumen quatre. Mariano Rajoy i Alicia Sánchez-Camacho potser no tenen en compte que la memòria col•lectiva, per curta que aquesta sigui, no oblida que a banda del recurs d’inconstitucionalitat que van presentar davant el TC, va ser també el Partit Popular qui mentint va atiar la campanya de recollida de signatures per evitar, segons ells asseguraven, que “Espanya es trenqués”. Era el mateix PP qui va promoure a Andalusia unes falques radiofòniques que feien demagògia en relació a una pretesa insolidaritat fiscal de Catalunya amb la resta de l’Estat. Clar que el PP, per la seva banda, podria treure profit de la divisió que la sentència del Tribunal Constitucional ha acabat provocant entre els partits polítics catalans que no s’acaben de posar d’acord quan a l’estratègia que cal seguir. Per això els populars es volen presentar com la veu serena que mai no han estat. Que ningú no caigui en el parany.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de juliol de 2010