Els fets esdevinguts l’1-O de 2107 i els encausaments que el seguiren, estan marcant sens dubte la vida política i emocional del país. I això fins el punt que qualsevol observador foraster que hagués fet tard, podria arribar a suposar que abans de l’1-O no havia passat res. Però les coses són com són i no pas com voldrien o voldríem que fossin. Així que deu ser oportú recordar de nou que abans de l’1-O hi va haver com a mínim un 6 i un 7 de setembre de record infaust en què al Parlament de Catalunya es vulneraren els drets més elementals i democràtics de les minories quan s’imposà una determinada dinàmica que va permetre alterar per la via d’urgència l’Ordre del Dia per introduir-hi el debat de dues lleis transcendentals (llei de transitorietat jurídica i llei del referèndum) pel procediment de lectura única. Ambdues lleis foren aprovades amb el suport de la majoria simple dels membres de la Cambra quan, en qualsevol parlament que es vulgui democràtic, per aprovar lleis d’aquesta entitat i transcendència cal comptar amb el suport d’una majoria qualificada dels 2/3 de diputats i diputades.

Després del 6 i del 7 de setembre van venir l’1-O, el 3-O i el 27-O dels que se n’han derivat  conseqüències que sobradament coneixem. Una de les més ignominioses, la presó preventiva que pateixen els Jordi’s i set polítics catalans que a hores d’ara continuen injustament empresonats en l’espera de sentència judicial. D’aquí que amb tota la raó, el Grup de Treball sobre detencions arbitràries depenent del Comitè de Drets Humans de l’ONU, n’hagi demanat i reiterat el seu alliberament immediat. Si bé cal tenir en compte l’opinió (que no resolució) d’aquest Grup de Treball de la Comissió de Drets Humans de l’ONU, no es pot menystenir una altra resolució –dictada en aquest cas pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg (TDHE) en resposta a una demanda presentada per la que fou presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell–, en la que s’estableix que la via de la unilateralitat no pot ser acceptada quan es tracta d’assolir la independència, en aquest cas de Catalunya; independència que per ella mateixa –continua la resolució–  no constitueix un objectiu ni il·lícit ni il·legítim sempre que per aconseguir-la no es vulneri l’ordenament jurídic vigent (en aquest cas la Constitució Espanyola i l’Estatut de Catalunya). La resolució del TDHE afegeix una obvietat: en democràcia les lleis poden ser canviades, però, per a canviar-les, cal respectar l’ordenament jurídic amb la finalitat de garantir els drets que en qualsevol democràcia assisteixen a les minories.

El conflicte entre Catalunya i Espanya –que, alhora, divideix Catalunya emocionalment en dues meitats o en dues maneres acarades de veure les coses–, no es resoldrà mai per la via judicial sinó que ho haurà de fer per la via política del diàleg i de la negociació. La mateixa via que cal obrir a Catalunya per tal d’acabar amb el ‘nosaltres’ (els bons) i els ‘altres’ (els dolents) que tant de mal ens fa i que es troba en la base mateixa dels enfrontaments, dels insults i dels escarnis als quals hem assistit i estem assistint darrerament, sobretot arran la constitució d’alguns ajuntaments del país i, tanmateix, fa ben pocs dies de la Diputació de Barcelona. Lícit és –i només faltaria que no fos així!– que cadascú defensi allò que consideri ha de defensar i que ho faci amb fermesa. Fer del punt de vista de cadascú arma llancívola contra ‘els altres’ pel simple fet que no pensen com ‘nosaltres’, ni és democràtic ni tampoc contribueix a resoldre als problemes –sobretot els socials– que des de fa temps arrosseguem i pels que no som capaços de trobar solució. Hora deu ser de posar fil a l’agulla a projectes de país que sense abandonar les legítimes reivindicacions nacionals situïn en un mateix nivell les polítiques socials amb l’ensenyament, la sanitat, l’habitatge, l’exclusió social i la protecció al medi ambient al capdavant. ¿Algú pot pensar que el futur ens serà millor si no sabem gestionar políticament i socialment el present amb propostes i projectes que situïn a les persones, a totes les persones del país sense exclusions de cap mena, en un primeríssim pla?

Publicat a iSabadell, el 15 de juliol de 2019