Quan el serpent multicolor del “Tour de France” és en moviment les vacances són en tombar la cantonada. Perquè el “Tour” és, de fet, com una mena d’aperitiu d’unes vacances que s’endevinen plenes d’il.lusions i de possibilitats. La cantarella de fons que acompanya les retransmissions del “Tour” omplirà –omple ja– places i carrers en les hores primeres de les tedioses tardes d’aquest mes de juliol que acabem d’encetar. Qui més qui menys, al marge del seu grau d’afecció, somnia en veure a Indurain enfilat dalt del pòdium, investit del color groc de la glòria i de la victòria final. Bahamontes, Anquetil, Poulidor, Ocaña, Mercx, són alguns dels noms mítics que el “Tour” encimbellà en els altars del ciclisme. Les seves gestes, que formen part de la llegenda, són –com les d’Indurain– rememorades amb admiració per petits i grans.

Des de dissabte i fins que els elegits pels déus arribin, el dia 21, a l’olimp parisenc dels Camps Elisis, les sobretaules de la majoria de llars veuran com el televisor sedueix mirades, desperta sensacions i alimenta passions al pas i al ritme del “Tour”. El nostre ídol no s’hauria de sentir sol en la cursa ja que el cor dels televidents bategarà al mateix ritme que el seu i cada cop de pedal serà sentit com a propi per tots i cadascun d’ells.

I quan el “Tour” calmi les seves ànsies de “vedettisme” i protagonisme, seran uns nous Jocs Olímpics els que prendran el relleu mediàtic davant els afeccionats. Per als melangiosos quedaran definitivament arxivades en els prestatges dels records i de la història, les emocions d’uns altres Jocs Olímpics: Els de Barcelona que justament ara fa quatre anys eren a punt de proporcionar-nos un munt d’irrepetibles satisfaccions.

Publicat a El 9 Nou, el 1r de juliol de 1996