Dilluns passat es commemorava el cinquantè aniversari del desembarcament de les forces aliades—angleses, canadenques i nord-americanes—a les platges de Normandia. Es complien justament cinquanta anys des que, el dia D, es posà en marxa l’anomenada operació Overlord, la qual marcaria l’inici de la fi de la Segona Guerra Mundial i assentaria les bases de la victòria de les forces aliades de la democràcia sobre les de la intolerància, del racisme i de la xenofòbia que tingueren prostrada i desdibuixada l’Europa de la cultura i de la solidaritat durant cinc llargs i terrorífics anys. Aquell 6 de juny de 1944 es canvià el curs dels esdeveniments i la història retornà al punt del qual mai no s’hauria d’haver apartat.

L’aniversari de l’efemèrides—que ha merescut àmplies anàlisis i reportatges publicats en els mitjans de comunicació de masses d’arreu—coincideix en el temps, amb fets i circumstàncies que confereixen a l’esdeveniment, un valor afegit pel que significa de memòria d’un passat que ja és història i d’avís en relació amb un futur incert. Cara i creu de l’ahir, de l’avui i del demà. La cara d’unes eleccions parlamentàries europees, anunciades per al proper diumenge, que haurien de fer que ens sentissim formar part d’un projecte comú i solidari, no només amb la resta de ciutadans de la Unió Europea sinó que també amb els dels països del nostre entorn i amb els de la resta del globus. La creu de l’aparició i del ressorgiment de polítiques i polítics neofeixistes, els quals han arribat a les màximes instàncies democràtiques i de govern d’un país comunitari com Itàlia, i de la tolerància i la permissibilitat pel comportament racista dels dirigents d’una nació nascuda de l’ex-Iugoslàvia: Sèrbia. Es així i per això que, damunt nostre, es projecta un paisatge de llums i d’ombres en el qual passat i present s’entrelliguen de manera perversa.

Cara i creu que, per disort, fa possible que després de deu lustres de l’acció aliada que acabà amb el nazisme, encara puguin sentir-se veus dissonants, que pretenen justificar un període històric que no hauria de gaudir de cap excusa. Són preocupants veus que sorgeixen a Itàlia, a França, a Alemanya, a casa nostra… I no solament veus. També accions xenofòbiques i racistes que deixen entreveure que en la societat europea hi ha, malauradament, camp apte per al cultiu d’actituds contràries als principis de la convivència i als valors democràtics.

A Normandia es feia, el passat dia 6, memòria del temps transcorregut des que es posà punt-i-final a un malson a partir del qual, Europa, inicià el caminar vers la recuperació i la consolidació de les seves tradicions. En aquest sentit, la signatura del Tractat de Roma—el 1957– entre països que havien format en bàndols contraris en el conflicte bèl.lic mundial, fou un primer i clar símptoma de la voluntat que animava els europeus d’oblidar el passat. Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Holanda i Luxemburg foren els encarregats de desfermar el forrellat de la nova Europa.

De llavors fins ara han estat molts els avenços en favor de la llibertat i la democràcia i en contra del feixisme. A inicis de la dècada dels setanta, la fi de les dictadures salazarista i franquista significà la desaparició dels totalitarismes en l’Europa no sotmesa a l’òrbita de la URSS. El posterior desmembrament d’aquesta potència, donà pas a l’establiment d’un nou ordre mundial en el qual Europa—amb el permís dels Estats Units—hi té molt a dir a despit de les constants indecisions. I és que, contràriament al que succeí durant els anys de la post-guerra mundial, els Estats Units ja no disposen ni del liderat ni de la tutela que durant anys exercitaren damunt Europa. Les coses no són com abans.

Els que celebrem i ens alegrem dels molts canvis operats en les darreres dècades en el vell continent cal que, això no obstant, continuem atents i vigilants pel que fa a les mancances que encara patim i que ens fan sentir vulnerables. Ens hi va molt.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de juny de 1994