Malgrat que no sóc futuròleg—ja que quan escric aquest comentari és dimecres migdia i desconec, per tant, el resultat del partit d’Atenes—no m’erraré gens ni mica en assegurar que el Barça és Campió. El que ja no sé és si ho és d’Europa… Però, succeís el que succeís anit a l’Estadi Olímpic d’Atenes, el Barça continua essent Campió… de la Lliga espanyola. Faig vots perquè, quan el lector llegeixi aquestes ratlles, el Barça hagi aconseguit sumar al títol de Campió de la Lliga el de Campió d’Europa, per haver derrotat al “berlusconià” equip del Milà. Si és així ningú no podrà dubtar que enguany, l’equip més emblemàtic de Catalunya, ha tingut la sort dels campions, la sort que els déus de l’Olimp tenen reservada a aquells que l’han buscada amb obstinació.

Si, com espero, el Barça és de nou Campió d’Europa, tots farem cara de son aquest matí. Els uns perquè no haurem dormit celebrant—amb cava!– la victòria dels “guerrers” barcelonistes davant els “berlusconians” milanesos. Els altres perquè els petards, les botzines i els crits desfermats dels “culés” més fanàtics, agosarats i fantàstics, no ens hauran deixat tancar els ulls fins ben entrada la matinada. Tant se val. Es, diuen, un nou dia de glòria per a Catalunya, per a Barcelona, per a l’esport…

Malgrat que m’alegri de les victòries del Barça, deixo constància de que no milito en la legió dels que, quan l’equip blau-grana aconsegueix un títol, es deixen portar per l’eufòria col.lectiva, capaç de postergar en un segon terme qualsevol assumpte o qüestió, per urgent i important que sigui. Tot sembla que pugui esperar unes hores… Com a mínim les suficients per a conèixer la sort del Barça i, si s’escau, celebrar-la com cal. Ahir el matí, per exemple, vaig fer tres trucades telefòniques que, per a mi, eren importants i que també ho eren per a aquells als quals volia localitzar. L’esforç fou en va. No vaig trobar ningú. El primer devia haver-se traslladat a Atenes ja que no es volia perdre el partit en directe. El segon possiblement devia haver tingut cura de prendre posicions davant el televisor, no fos cas que es perdés algun detall “avant-match”. El tercer segurament s’estava recuperant de l’elevada dosi de “Barça-mania” que el Canal 33 li etzibà abans d’ahir.

I és que això del Barça és una febre que ho depassa tot. Fins és capaç de fer canviar de lloc actes oficials. De trastocar horaris per tal que no coincideixin amb el moment orgasmàtic col.lectiu més transcendent: l’hora del partit. De deixar minimitzades i reduïdes a la més mínima expressió les notícies del dia. Qui es recordava ahir d’altra cosa que no fos del Barça i d’Atenes? El Barça era tema de conversa obligada arreu, com si d’un estrany senyal tribal d’identitat es tractés. Tothom parlava del Barça… Que si guanyarà, que si el Milà és el favorit… I si, per aquells atzars, t’oblidaves d’encetar una conversa sense referir-te al Barça, corries el perill que et miressin malament, que t’assenyalessin amb el dit i que deixessin de considerar-te dels “seus”.

Res no tinc en contra del Barça. Molt al contrari. Però sóc dels que penso que, amb l’equip de futbolistes del qual disposa, allò que hauria d’ésser normal, és que mai no perdés. I potser per això, quan perd un partit, és quan m’adono dels molts i complicats interessos que s’amaguen darrera del que en diem esport professional.

Avui però ja és un altre dia. El dia després de la nostra particular Odissea. Potser el Barça ha guanyat. Dies de celebracions i de glòria ens esperen… Potser el Barça—Déu no ho vulgui—ha perdut. Dies de desenganys i de malhumors se’ns anuncien. Però que ningú no es preocupi. El Barça és Campió… de la Lliga. I… si no ho és d’Europa, l’any que ve ho serà… Mentre, disposem-nos a retornar, estoicament, a la rutina i a l’actualitat de cada dia que el Barça—qui sap si sortosament—ens ha “segrestat” per uns dies… I és que el Barça continua essent quelcom més que un Club…

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de maig de 1994