El president del govern d’Espanya, José M. Aznar, i el de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, van reunir-se, fa poc més de dues setmanes, en el madrileny i governamental Palau de La Moncloa. De les cròniques es desprèn que la reunió es va perllongar per espai d’unes tres hores. Si a això s’afegeixen les valoracions que de la reunió en van fer els seus protagonistes, no pot quedar cap mena de dubte sobre el bon clima que la va presidir. El president Pujol aprofitava la trobada per a garantir a Aznar el suport de CiU als pressupostos generals de l’Estat per l’any 2000, mentre que el president del govern espanyol li assegurava que no avançaria les eleccions generals i no causaria destorb a la convocatòria de les autonòmiques catalanes. Era la cara, i també la concreció d’un nou capítol, de les relacions que des del 1996 mantenen populars i nacionalistes catalans.

Però només una setmana més tard, es començava a escriure la creu de l’entesa i dels periòdics desencontres entre ambdues forces polítiques arran les declaracions del portaveu del govern i ministre d’Indústria, Josep Piqué, que assegurava que l’Estatut de Catalunya gaudia d’una bona salut i que res no aconsellava introduir-hi canvis, ni a curt ni a mig termini. Es tractava d’unes declaracions fetes més en clau d’un Piqué com a previsible candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya pel Partit Popular, que no pas d’un Piqué ministre portaveu del govern. Unes declaracions, d’altra banda, que no feien res més que posar en evidència l’esquizofrènia política que pateix Josep Piqué des que va decidir emprendre el seu particular viatge al centre iniciat des dels temps en què militava al PSUC.

Però no ens enganyem. Les manifestacions de Piqué, i les que de ben segur s’aniran produint en el futur des del govern de l’Estat, encaixen perfectament amb el guió que venen escrivint el PP i CiU; un guió pautat que recomana que després d’un capítol d’entesa, cal escriure’n un altre d’enfrontament que, almenys de forma aparent, posi sordina a la solidesa d’allò que només uns dies abans s’havia solemnement oficialitzat. Només cal sinó, veure com a les declaracions de Pujol l’any 1996 quan el PP guanyava les eleccions —en el sentit que mai no donaria suport a un govern encapçalat per Aznar—, va seguir-ne la rendició incondicional de la coalició a l’hora de votar la investidura del president del Govern, a despit que des de CiU es volgués deixar ben clar que aquell acte no pressuposava res més. Els fets, però, s’han entestat en demostrar que a despit de les picabaralles puntuals, les relacions entre populars i nacionalistes catalans gaudeixen d’una bona salut i que no per això, són necessàriament beneficioses per Catalunya.

Els estira i els arronses entre CiU i populars formen part del cerimonial d’un pacte que de moment, es digui el què es digui, es mostra sòlid. Al cap i a la fi són els fets i no pas les paraules allò que compta. I si hom s’atén als fets, les coincidències entre el PP i CiU han estat pràcticament absolutes. Ja se sap que en política tot és possible i gairebé tot té una explicació. També que en política el “mai” és el pas previ i immediat al “sí”. Però tot i això,  no tot s’ha de considerar vàlid en política. D’entre moltes raons perquè si no s’actua seriosament, s’acaba fent un flac favor a la democràcia, es desprestigia la política i els mateixos polítics i, el què és més preocupant, s’acaba jugant amb els ciutadans. Cal, doncs, començar a dir les coses pel seu nom i evitar que sota l’excusa de què la col·laboració entre nacionalistes i populars beneficia Catalunya, s’amagui una realitat ben diferent. Com per exemple, la que acaba evidenciant les diferències de tracte que en relació a altres nacionalitats continua patint Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de febrer de 1999