La superproducció cinematogràfica americana “Apolo XIII”, va fer popular el “Houston, tenim un problema”. Una sentència que posava sobre la pista d’una situació complexa davant la qual s’enfrontaven els astronautes nordamericans, que posava en risc les seves vides. Avui, la sentència s’ha popularitzat fins al punt que és usada per il·lustrar que algú es troba davant una situació que no controla. De fet, de frases o sentències que s’han fet populars n’hi ha moltes i de tota mena. Com per exemple “l’avui no toca”, l’”Espanya va bien” o la recurrent “no ens entenen” que són usades per aquells polítics quan precisen buscar sortides immediates i fàcils a situacions que no ho són. Per fer-ho clar, si la Unió Europea obliga a un fabricant d’automòbils asiàtic a retornar subvencions públiques rebudes, la única resposta que és capaç d’articular el govern basc que és qui les va atorgar, és un “a Europa no ens entenen”. I com que diuen els manuals que la millor defensa és un  atac contundent, el líder del PNB, Xabier Arzalluz, es va afanyar a afegir-hi que la única forma que des d’Europa s’entengui la problemàtica i la pecularietat basca, és que Euzkadi disposi de veu pròpia davant la Unió Europea.

És preocupant observar com en l’àmbit de la política tot sembla vàlid. Fins i tot faltar a la veritat. És preocupant veure com els polítics, abans d’admetre els seus propis errors, són capaços de marejar la perdiu i despistar el personal fins fer confondre forma i fons d’un problema, capgirant-lo com si d’un mitjó es tractés. En el cas de la resolució de la Comissió Europea fent notar la improcedència dels ajuts públics rebuts per un fabricant de cotxes asiàtic, no és el resultat d’una actuació partidària de Brussel·les contra l’executiu autonòmic basc.  Més aviat —i això cap membre del govern basc ho ha explicat— es conseqüència de l’aplicació estricta d’una normativa comunitària que prohibeix expressament les pràctiques de dumping (d’estímul econòmic a les indústries a l’hora d’implantar-se en un punt concret), per entendre que és la única manera de garantir la igualtat de condicions entre els països membres de la UE, a l’hora de captar noves inversions.

De continuar així les coses, vindrà un moment en què davant l’escassa seriositat d’alguns  polítics, els ciutadans no tindran altra solució que exclamar allò de “Houston, tenim un problema”. I no pas perquè els americans l’hagin de resoldre. Sinó per fer sonar el senyal d’alarma en relació als límits entorn els quals haurien de moure’s els comportaments polítics. En política, com en tants i tants altres ordres de la vida, l’ètica hauria de ser també un valor indefugible i que els ciutadans haurien de reclamar amb tenacitat.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 4 de març de 1999