Des que el 2 d’agost s’acordà, per part dels responsables del SME (Sistema Monetari Europeu), d’ampliar la banda de fluctuació de les monedes que en formen part, per tal de fer front a les continuades tempestes monetàries que es desencadenaven sobre les divises europees, alguns indicadors econòmics estan mostrant una certa tendència cap a una inflexió positiva. No significa això que ens trobem a l’inici de la tan esperada reactivació econòmica. En tot cas cal interpretar la bondat d’aquests indicadors més com a un senyal que ens informa que la recessió està tocant fons que no pas com a l’anunci d’una immediata i imminent recuperació de l’economia. No escapa a ningú que per a remuntar l’actual conjuntura és precís –malgrat que no suficient– que, a més que els indicadors econòmics apuntin un canvi en la tendència, es donin altres condicions d’ordre social que ajudin a recuperar la confiança inversora de la qual havíem disposat.

Es així com l’assoliment del Pacte Social apareix com una neces-sitat, urgent i inajornable, de resposta conjunta de la societat que posi les bases sobre les que estimular la recuperació de la confiança inversora sense la qual no pot pensar-se ni en una reactivació econòmica ni tampoc en la creació de noves indústries i empreses capaces –quant a qualitat i competitivitat– de fer front amb èxit a les cada vegada majors exigències que el mercat intern i extern imposen. Es tracta, en definitiva, d’un instru-ment que ha d’afavorir l’activació de la producció i a la posterior consolidació de la precària estructura econòmica del país que, com ha quedat palès, ha estat fins ara feble i massa vulnerable.

Però per tal que el Pacte Social sigui possible cal que els diferents agents socials (sindicats i patronal) i el govern prenguin consciència del decisiu moment en el qual ens trobem i s’oblidin de protagonismes estèrils que a res no condueixen. Es ineludible que els diferents actors del Pacte renunciïn a actituds demagògiques i dogmàtiques i es mostrin oberts a trobar punts de coincidència en la consecució de l’objectiu que els és –o els hauria d’ésser– comú i cabdal: la recuperació de l’activitat econòmica del país. Cal que evitin posar l’accent en allò que els separa i que pot enrocar l’avenç en la negociació del Pacte. Es tracta de recuperar la confiança inversora, de depurar la gestió dels pressupostos públics evitant-ne el seu malbaratament, de treballar per la millora de la competitivitat i la productivitat, de disminuir l’endeutament públic, d’enriquir l’oferta productiva del país. Tot plegat amb l’objectiu que es donin les condicions suficients que possibilitin la disminució dels elevats nivells d’atur i dels costos socials que aquest comporta. Ningú –govern, patronal i sindicats– no pot, ara menys que mai, llançar la pedra i amagar la mà. Cal veure’s i treure’s primer la palla en ull propi abans de denunciar la viga en l’aliè. Només una actitud positiva, oberta, solidària i responsable permetrà coincidir en el camí de millorar el nostre posicionament i superar –tan bon punt es donin les condicions–els efectes i les conseqüències negatives que estem suportant a causa de la recessió.

Des d’aquest punt de vista, la consecució d’un Pacte Social esdevé la darrera oportunitat de la qual disposem no només per a ajudar a canviar el signe de la conjuntura sinó que també per aconseguir que les conquestes socials assolides pels treballadors no se’n vagin en orris en un obrir i tancar d’ulls. Es l’hora en la qual, col.lectivament i personal, es fa precís que cadascú aporti el seu gra d’arena per tal de sortir de la foscor de l’avenc en el qual ens trobem. No s’hi val d’ésser mesquí i traslladar a altres culpes i responsabilitats que són de tots. Contràriament, perdrem el tren i quedarem col.locats en el furgó de cua d’un altre tren que es troba en via morta en l’espera, pacient i llarga, que algú li doni pas. I això només serviria per a donar la raó als pessimistes i derrotistes de sempre.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de setembre de 1993