L’escepticisme que ahir planava sobre les possibilitats d’avenços en les negociacions de Ginebra per al restabliment de la pau en l’ex-república iugoslava de Bòsnia-Herzegovina, contrastava amb l’optimisme que es vivia a Washington davant l’inici d’acord assolit entre israelites i palestins el qual constitueix un primer èxit de la Conferència de Seguretat sobre Pròxim Orient que començà a Madrid la tardor de 1991 i que ara es troba en la seva onzena ronda de negociacions.

L’acord assolit –en forma de declaració formal– recull la voluntat de l’Estat d’Israel de desbloquejar la situació d’indefensió dels palestins en els territoris militarment ocupats de la franja de Gaza i de la ciutat de Jericó a la Cisjordània. La declaració posa també les bases a partir de les quals poder desbrossar el camí que ha de conduir a la signatura de l’acord definitiu que acabi amb l’anomenat “problema palestí” el qual es ve perllongant des de la mateixa creació de l’Estat d’Israel l’any 1948 i que s’agreujà, a partir del juny del 1967, amb l’ocupació militar dels israelites dels territoris palestins de Gaza i de la Cisjordània després de la “Guerra dels Set Dies”.

No escapa a ningú però que la declaració base del futur acord, que ha estat negociada en nombroses i secretes reunions celebrades a Noruega entre representants de l’Estat d’Israel i de l’OLP –organització que nasqué precisament arran de l’ocupació militar israeliana de territoris palestins– té ja una lectura diferent segons la facin els uns o els altres. Per als israelites significa cedir competències a uns dels seus territoris que, de moment, no deixaran de pertànyer a la seva sobirania malgrat l’existència de la resolució 242 de les Nacions Unides que reclama, des del novembre de 1967, la retirada israelita “dels territoris ocupats en el recent conflicte” (de juny de 1967). Els palestins consideren la declaració com un primer pas vers l’estructuració del seu futur estat àrab.

Malgrat els diferents punts de vista és evident que l’acord –que significativament s’anomena “De Gaza i Jericó. Primer”– significa un canvi radical en el que fins ara havien estat conflictives relacions entre israelites i, per extensió, entre l’Estat d’Israel i el món àrab. I a despit que Jordània i Síria mostrin la seva preocupació per no haver pres part en el principi d’acord, el cert és que tot sembla indicar que ha arribat el moment en el qual poder resoldre una de les tensions que més atiava el foc de la permanent tensió del Pròxim Orient. No és estrany doncs que alguns analistes comparin l’acord amb el què per a Europa significà la caiguda del mur de Berlín.

Es massa aviat encara –tampoc no es disposa de tots els elements necessaris ni es coneix la resposta precisa a les moltes qüestions que els analistes es formulen– per a poder saber les reaccions tant de la societat israelita com sobre les diverses faccions que conviuen en el si de la OLP. En qualsevol cas però una cosa és ben clara: A partir d’ara caldrà parlar d’un abans i d’un després d’aquest històric 31 d’agost en el qual, de fet, l’Estat d’Israel reconeixia la representació i el liderat de l’OLP pel que fa als palestins. Res a veure amb el qualificatiu de “banda terrorista” amb el qual fins ara el govern Rabin qualificava a l’organització que lidera Arafat.

No hi ha cap dubte que la declaració de principis entre Israel i l’OLP incidirà positivament en la Conferència de Pau sobre el Pròxim Orient. Es comença a parlar de la possible retirada d’Israel dels territoris ocupats del Golan. Tot és favorable –o si ho voleu menys complicat– per aconseguir l’estabilitat que el Pròxim Orient precisa i que permeti tancar les ferides obertes per un dels contenciosos més llargs de la història contemporània el qual s’inicià en el mateix moment en què l’Assemblea General de les Nacions Unides abolí el mandat britànic que s’exercia sobre Palestina i aprovà la creació de dos nous Estats: un israelita i l’altre àrab que mai no ha existit.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de setembre de 1993